25 de novembre de 2020
25.11.2020
Diari de Girona

Rituals

24.11.2020 | 23:57
Rituals

Una de les grans obsessions col·lectives d'aquesta pandèmia, i sobretot de la seva superació, és la preservació dels rituals. És perfectament comprensible, perquè al capdavall associem la mal anomenada «normalitat» a la persistència dels costums, però potser no hauria estat mala idea aprofitar tanta excepcionalitat per reflexionar-hi. Si t'hi pares a pensar, tot el que ha anat passant des del ja famós confinament ha estat una successió de simulacres. Primer, de tot el que vinculem a la vida exterior, que tradicionalment són les dinàmiques de l'oci i les nostres necessitats d'esbarjo, i després d'aquelles coses que tenim marcades per calendari, com les vacances i els desplaçaments de caps de setmana. Sense oblidar-nos de les nits, que portem setmanes vivint des de la bunquerització i és, segurament, la més qüestionable de totes les mesures adoptades. La privació de tot això ha estat rebuda com un mal necessari en el camí cap a la llibertat tal com la percebíem abans de la crisi sanitària. Però potser hem claudicat massa aviat davant algunes restriccions i al mateix temps ens adaptem massa de pressa a la seva relaxació. És el que està passant ara amb la perspectiva de les festes de Nadal. Hem passat d'un «ui, que fotuts que estem» a un «salvem el Nadal» amb una lleugeresa fins i tot inquietant. I això és perquè segurament no calia tancar-ho tot amb tant entusiasme (algun dia s'estudiarà a les escoles la destrossa que han fet amb la cultura, per exemple) ni tampoc deu ser ara tan important mantenir les celebracions del calendari religiós. Està clar que aquesta tradició té el valor de donar una necessària dosi d'optimisme i alegria en un any particularment merdós, però també hi ha qui ho viu amb tristesa perquè li recorda els que ja no hi són o perquè no té absolutament ningú amb qui compartir-ho. Això vol dir que s'hauria de fer veure que no existeix el Nadal? No, però tothom l'hauria de poder viure com vulgui i tot el que s'està fent només està pensat per a aquells que l'entronitzen. Ni un extrem ni un altre: el problema fonamental de la gestió de la pandèmia està sent la falta de termes mitjans. I la gran sacrificada de tot això ha estat la veritat, aquesta que a vegades ens han dit només a mitges perquè es pensen que som ximples i que no tenim la maduresa d'acceptar segons què. Per aquest motiu necessiten vehementment garantir-nos els rituals, no fos cas que ens poséssim a pensar quin grau de responsabilitat tenen en el que passa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook