La cursa per trobar solucions farmacològiques a la covid-19 ha entrat en la seva recta final si ens atenim a l'anunci recent de la multinacional novaiorquesa Pfizer -d'origen alemany. La nota de premsa de la companyia informant dels progressos de la seva vacuna servia, a més, per disparar els valors de les borses mundials i, especialment, els de la mateixa Pfizer, fet que va produir una certa vergonya ètica quan dies després va saltar la notícia de la venda particular d'accions de l'empresa per part del seu conseller delegat, Albert Bourla, poc abans de l'anunci sobre la vacuna. El CEO de Pfizer es va embutxacar, de tal manera, prop de cinc milions d'euros. A això se l'anomena ús -i abús- d'informació privilegiada, i podria incórrer en delicte. Ho sigui o no, és molt lleig.

L'«hàbil» jugada de Bourla ha tornat el descrèdit a les multinacionals farmacèutiques, d'infinita mala premsa i encerclades per una infinitat de relats d'ombres sinistres. Convertides poc menys que en malvades alquimistes que tenen com a única finalitat la rendibilitat econòmica, no importa amb la salut de qui es jugui o la cultura indígena a la qual s'hagi espremut tal com explica John el Carré a El jardiner constant.

Tant és així que a la mateixa pàgina de Pfizer a la Viquipèdia es ret compte dels grans fracassos de la companyia i de les enormes sumes en compensacions que ha hagut de pagar als afectats per les cagades farmacològiques del Chantix i el Celebrex, o pels suborns a metges perquè receptessin Neurontin en malalts sense cap necessitat dels seus principis actius.

Aquests suborns a metges reben l'eufemístic apel·latiu d'«investigació quaternària» per part de la indústria. Es tracta d'un seguiment en temps real dels efectes d'un medicament nou sobre els propis pacients als quals se'ls ha indicat. La investigació sol derivar en grans tiberis amb els facultatius, importants presents nadalencs o en la promoció de congressos mèdics en atractives ciutats. Les farmacèutiques, també, han estat molt receptives a les anomenades portes giratòries. A Espanya, per exemple, almenys tres ex-directors generals de Farmàcia han acabat treballant per a la indústria, pràctica que no és exclusiva d'aquest sector. Parlem de companyies que poden guanyar de l'ordre de 10.000 a 20.000 milions d'euros anuals, fet que dispara l'enveja general. En qualsevol cas, les farmacèutiques justifiquen aquests grans beneficis per les grans inversions en recerca que han de dur a terme, costos que d'altra banda ja estan descomptats del seu compte de resultats.

Però la història de Pfizer, com la de qualsevol altra gran farmacèutica -Bayer, Roche, Merck o Glaxo-Smith-Kline, fins i tot la catalana Grifols-, està també esquitxada d'esforços, de frustracions i èxits. A Pfizer es deu, per exemple, el desenvolupament de la tecnologia de la fermentació, el qual va propiciar la producció de penicil·lines a partir dels anys 50, salvant milions de vides. Al final del mateix segle passat la companyia es farà famosa i de nou multimilionària amb el registre d'un dels més coneguts medicaments del món, la Viagra.

La cursa de Pfizer per aconseguir la vacuna contra el coronavirus inclou, també, una bonica història paral·lela, perquè en realitat Pfizer només posa en aquest cas el seu enorme volum i capacitat per dur a terme els assajos clínics necessaris. La tasca prèvia, la investigació, la ciència creativa, és obra d'una altra companyia, dedicada a la biotecnologia, poc menys que ciència-ficció, fundada per dos fills d'emigrants turcs a Alemanya.

Es tracta de BioNTech, radicada a Mainz, i dedicada a la investigació en inmunoteràpies i tractaments individualitzats en oncologia. Fundada per U ? ur ? ahin i Özlem Türeci, un matrimoni de fills d'immigrants turcs a Alemanya (hi ha més de 2,5 milions de turcs en sòl germànic) que han prosperat gràcies als programes de suport i invitació als treballadors estrangers que es van posar en marxa en la dècada dels 60. Ara passa el contrari: Alemanya i bona part d'Europa es tanquen a l'arribada de nova mà d'obra.

A U?ur i Özlem els va molt bé. Lideren les llistes dels alemanys més rics dels últims anys, la qual cosa, si és el cas, és tota una satisfacció. Resulta un premi enaltidor a la integració ètnica i cultural, al desenvolupament de la ciència i de la innovació empresarial. Ens serveix, de fet, com a contramodel d'iniciativa privada a les farmacèutiques. BioNTech funciona, entre altres raons, perquè el sector públic alemany funciona: va dotar la companyia d'un crèdit tou de 375 milions d'euros que el Govern d' Angela Merkel va posar en marxa per fomentar la recerca al voltant de la covid-19.

Així doncs, no es tracta que uns guanyin més o menys diners, sinó d'establir les regles adequades perquè el millor de la iniciativa privada prosperi, i llavors tota la societat se'n beneficia, però sota l'atenta mirada de l'interès públic. La discussió entre el públic i el privat resulta llavors un fals dilema infectat d'ideologia. La recompensa financera a l'esforç personal és el millor dels estímuls per a l'activitat econòmica, però es tracta de saber evitar la corrupció inherent al factor humà, i aquest treball competeix al sector públic -legislar, planificar i inspeccionar. El pitjor és quan el tràfic d'influències i la informació privilegiada campen al seu aire entre la classe política i l'alt funcionariat. És llavors quan se'ns multipliquen els problemes.