Quan l'avui tan anomenada Johns Hopkins University va començar a admetre dones, un escrit reaccionari va difondre que «una tercera part de les alumnes s'havien casat amb professors del claustre». Era impecable, perquè al centre hi havia només tres alumnes i una d'elles va contreure núpcies amb un docent. Un nombre ben disparat escandalitza més que mil paraules. En l'apoteosi estadística del coronavirus també es demostra la versatilitat de la mentida numèrica. Per millorar ara les expectatives econòmiques, en considerar falsament que un descens del cinquanta per cent seguit d'un augment posterior del cinquanta per cent tornarà a la posició de partida.

La dictadura estadística arriba a la propagació dels contagis. Alemanya va imposar al món la comptabilitat de casos quinzenals per cent mil habitants, acceptada sense dir ni piu. En un poble de cent habitants, un sol cas suposaria mil contagiats per cent mil habitants, una de les pitjors dades del món malgrat tractar-se d'un percentatge anhelat avui mateix a tot el planeta. En un poble de mil, un malalt es tradueix en cent casos per cent mil, per sobre de la taxa de crisi alemanya encara que corona una incidència de somni. La validesa analítica d'aquest indicador requereix de poblacions milionàries.

Entre els seus múltiples ensenyaments, el coronavirus confirma els riscos de descobrir les matemàtiques sense sospitar dels seus enganys. Es van aclamar medicaments com el remdesivir o la hidroxicloroquina, sense adonar-se que la majoria de pacients evolucionava favorablement al marge de la medicació. I el món es declara ara salvat per tres vacunes que superen el noranta per cent d'èxit a la búlgara. No es posa suficient èmfasi en el fet que els aclamats còctels immunitzadors basen la seva exultant efectivitat en l'evolució d'un total de tres centenars de conills d'Índies. Mai tan pocs van il·lusionar tants milers de milions.