Amb la mort de Domènec Fita, Girona perd una referència artística i una presència de civisme, un ensenyament de ciutadania. Com a exemple, contemplarem aquí, només, una de les diverses facetes creatives, la seva aportació a l'art sacre. Quan Girona anava deixant enrere el pes de la grisor, sorgien evolucions, alguna llum clara. Situem-nos als anys 60. En Fita ja tenia una predilecció per l'art sacre; ja havia sigut entrevistat a Vida Catòlica sobre aquest seu pensament i treball. A Girona es va fer un pas endavant amb uns esdeveniments notables: els anys 1965 i 1967 es varen celebrar sengles exposicions i cicles de conferències, tot molt memorable, sobre art sacre; una mobilització de molts artistes, alguns novells en el tema, però molt benvinguts. En el centre organitzador, J. M. Valverde, catedràtic d'Estètica a UB, ja advertia, sobre els artistes: «Cadascú té el seu do i el seu talent, cadascú hauria de fer el que pot i el que pensa, a veure com després la vida va escollint allò que ha de durar com a vàlid». Les obres d'art sacre que en Fita ja realitzava llavores eren garantia d'aquella «validesa» que anunciava el professor. I sense moure'ns d'aquella dècada 60, el papa Pau VI es pronuncia sincerament sobre l'art sacre: «Cal restablir l'amistat entre Església i artistes: us hem ocasionat tribulacions i disgustos, hem exigit que us acomodessiu a formes antigues, vosaltres que sou creadors de formes artístiques i que teniu necessitat d'expressar el vostre missatge personal». És evident que les formes que en Fita sabia crear ja tenien aire, carisma, llibertat, tot encaixava en les paraules d'aquell Papa que obria horitzons, començant pel de la pròpia humilitat.

Quan Fita emprenia la creació d'una obra obria una informació prèvia, llarga. Consta que, per exemple, per fer el «Sant Benet» destinat a Montserrat va fer un intens treball de recerca sobre el sant fundador dels benedictins; quan el 1962 va arribar l'escultura al seu lloc s'apreciava perfectament, en el ferro corten, el gest de benvinguda i acolliment que transmet, a la mateixa entrada de l'abadia.

Aquella dècada dels 60 va ser notable a Girona i es mereix crònica recordatòria. Una ciutat educadora té el repte de mostrar exemples i obres estimulants. La ciutat de Girona i l'Església que és a Girona i la Fundació Fita poden activar ara el coneixement del patrimoni artístic que devem a Domènec Fita. Entre moltes maneres de fer-ho, es podria treballar una ruta gironina per ensenyar les seves obres artístiques, tant les que es poden veure, esplèndidament a la Catedral i als Claretians, com aquelles altres que només es poden explicar perquè habitualment no es veuen; heus aquí algunes d'aquestes: «El baptisme de Jesús», a l'auditori Viader (veure Dominical de DdG, reportatge d' Alfons Petit, 15-11-20 ); igualment, no es deixen veure els «Àngels» situats a una capella del Seminari i que, incomprensiblement, s'amaguen en el circuit de Temps de Flors; i no s'han vist mai més uns diorames d'en Fita que havien figurat en el tancat «Museu Bíblic» del Seminari; restarà també per veure una col·lecció de vitralls del temple de Vista Alegre, recentment clausurat. Aquesta ruta proposada -ben enigmàtica- podria acabar molt bé a dues parròquies, Sant Pau i Sant Josep, on es pot veure un total de vuit obres de Domènec Fita, comptant-hi l'última incorporació, que és una Marededéu, procedent de la parròquia de Vista Alegre.

Cal ser conscient del deure d'ensenyament popular, quan hi ha ocasió de fer presentació de valors humans, professionals, cívics, artístics. Som ara en els fonaments del record d'en Fita, que s'ha de fer molt perdurable i exemplar.