27 de novembre de 2020
27.11.2020
Diari de Girona

Llengua catalana: unitat i fragmentació

27.11.2020 | 00:42
Llengua catalana: unitat i fragmentació

Per a qualsevol filòleg o lingüista, la qüestió de la unitat de la llengua catalana no presenta cap tipus de dubte. De vegades fins i tot es fan servir termes ultratècnics, com ara «diasistema lingüistic», per referir-se al que comunament es coneix com a llengua. Quan algú diu que existeix un diasistema lingüístic que ocupa un territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer està dient que, dins aquest espai, s'hi parla una llengua.

Ara bé, la llengua catalana és una llengua molt fragmentada tant pel que fa a la consciència dels parlants com pel que respecta a les situacions legals en què es troba, com, encara, amb relació als drets lingüístics dels seus parlants. Quant a la consciència dels parlants, la cosa està poc estudiada. Hi va indagar, per exemple, Rafael L. Ninyoles amb relació a la consciència d'unitat lingüística al lloc on sembla que la fragmentarització resulta més clara: el País Valencià. Efectivament, allà l'Estatut d'Autonomia en diu «valencià», té molta tradició (ja des del segle XV) el terme «llengua valenciana», etc. Idò bé: la majoria dels valencianoparlants consideren que el valencià i el català són la mateixa llengua. No així, per cert, els no valencianoparlants (incloent-hi els «coents», és a dir els valencians que parlen només espanyol). El mateix estudi no s'ha fet de manera aprofundida a les Illes Balears. Ni al Principat de Catalunya, on potser ens emportaríem alguna sorpresa. De la meua experiència principatina, puc afirmar que m'hi he trobat gent, manta vegada, que consideren que la llengua que es parla a les Balears (i no diguem ja al País Valencià) no és la mateixa que parlen ells.

Quan a la situació social de la llengua, hi tenim des de llocs on el català és llengua majoritària entre la població i s'usa amb una intensitat (i densitat) més semblant a la de les llengües plenament normalitzades que no a la de les llengües minoritàries. A la Catalunya central, a les Terres de l'Ebre, als Ports de Morella, a l'Alcoià o a la Part Forana de Mallorca, el català s'assembla més al danès que no a l'occità. Per entendre'ns. I llavors hi ha llocs on el català es troba en una situació intermèdia, de difícil classificació sociolingüística, sobretot a causa del seu dinamisme. I, encara, hi ha llocs que un servidor ha qualificat de Zones d'Urgent Intervenció Lingüística, llocs on la llengua catalana es troba en procés evident de residualització. A les Illes Balears, les ZUIL són Palma, Calvià i la zona costera del municipi de Llucmajor, i l'illa d'Eivissa. Al País Valencià, l'Alacantí, el Baix Segura, l'Horta i algunes àrees costaneres més. I, al Principat, el cinturó de la ciutat de Barcelona (i part de la pròpia ciutat). No fa falta dir que, als llocs on els catalans són minoria lingüístico-nacional (com ara la Franja de Ponent, dins l'Aragó, el Carxe, a Múrcia, i l'Alguer, a l'illa de Sardenya) tot són ZUIL.

Quant a la situació legal de la llengua, no hi ha cap llengua a la Unió Europea amb tantes legislacions diferents aplicables. Perquè s'emmarca dins les legislacions sobre llengua de quatre estats diferents (els quatre en què es troba dividit el territori lingüístic: Andorra, Espanya, França i Itàlia) i, encara, dins el Regne d'Espanya, cinc comunitats autònomes (de les quals, tres tenen el català com a llengua majoritària –les Balears, el País Valencià i Catalunya– i dues el tenen com a minoria lingüística –l'Aragó i Múrcia). Així, doncs, a més de quatre legislacions estatals diferents, dins el Regne d'Espanya, se li apliquen cinc legislacions autonòmiques també diferents. Més fragmentació, pràcticament impossible. Només la situació del kurd, llengua del Kurdistan, hi resulta comparable.

Recentment, la Plataforma per la Llengua va dur a terme una campanya imaginativa sobre la unitat de la llengua, en què es reconeixia la llengua sencera a partir de les diverses denominacions populars (fruit de la fragmentació històrica, auspiciada pel fet de ser la llengua d'una nació ocupada). Així, es feren plafons i altres elements comunicatius amb lemes com «10 milions parlam eivissenc», o «10 milions parlem valencià», o, encara «10 milions parlam menorquí», etcètera. Que era una manera de dir que, independentment de la denominació, som deu milions que compartim una mateixa llengua.

La setmana passada, per unanimitat, el Consell de Formentera va aprovar una declaració a favor de la unitat de la llengua. Específicament, en la declaració s'hi inclouen tots els territoris de parla catalana, inclosos els de les dues comunitats autònomes on els catalanoparlants constitueixen una minoria lingüística històrica. La declaració, em comenta Ángel Navarro, serà enviada a tots els parlaments i a tots els governs dels territoris que compartim la mateixa llengua. Inclosa, posem per cas, l'Assemblea de Múrcia, amb seu a Cartagena. Des del meu punt de vista, constitueix un bon exemple que una iniciativa com aquesta sorgeixi de la més petita de les Balears (i de l'última que, ai las!, va poder comptar amb un consell insular propi). Què hi diuen, la resta?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook