27 de novembre de 2020
27.11.2020
Diari de Girona

La memòria del futur i el virus

27.11.2020 | 00:42
La memòria del futur i el virus

Tenim la pega que parlen del virus aquells que no ho haurien de fer. El cas més flagrant és el dels economistes. Han manat durant quaranta anys, han endegat el món a fer punyetes i ara es veuen en cor també de pontificar.

Estem saturats. Si es parla d'economia: virus; si es parla d'esports: virus; de política: virus; de cultura: virus, etc. Els més espavilats diuen que callin tots i que parlin els científics. Doncs no, els científics tampoc no saben res. De mica en mica n'han anat aprenent. Però als científics no se'ls pot deixar al seu aire. Si ho fas surt el Josef Mengele.

Els polítics són els que han de prendre decisions, per això els votem. I no ens enganyem, tampoc saben res. El problema és l'infantilisme de la gent. El futur no sabem com serà, només ho saben els vidents que ens enganyen en els telèfons 900. Crec que hi ha tres tipus de persones que podrien parlar de forma alternativa del tema. A. Els filòsofs. Ens poden explicar com ha encarat la filosofia la por de la gent a un futur desconegut. B. Els historiadors, però no tant quan parlen d'història sinó d'historiografia. És a dir, com la història pot explicar el passat o el present i fins i tot fer història del futur. La gent quan anava a la guerra dels trenta anys, no deia vaig a la guerra dels trenta anys. Anava a la guerra i hi estava trenta anys.

Ara quan hi ha un virus la gent vol saber allò que és impossible i llavors quan un polític fa veure que albira el futur que els altres no veiem, i és clar, s'equivoca, la gent s'hi abraona. C. Els psiquiatres. Per a mi, qui més haurien de parlar són els psiquiatres. El món en general està dividit entre aquells que tenen problemes mentals i en són conscients i aquells que també en tenen i es pensen que no. Tots tenim equilibris psicològics molt febles i els amaguem a base de molta activitat, de molt menjar o molts altres excessos pitjors. El virus el que ha fet és obligar-nos a aturar-nos del tot i imposar-nos una introspecció. Ens hem d'escoltar. La resposta és una societat atapeïda de ciutadans ansiosos. Les relacions humanes s'han tornat tèrboles, la gent inestable i la convivència complicada. Els equips humans a les empreses han d'actuar sense empatia, sense contacte, sense cap idea de com els altres viuen la situació. No saps si s'emprenyen, si viuen situacions d'estrès màxim a casa seva o si tenen una depressió. Fer funcionar les empreses, les entitats, les administracions públiques amb milers de persones amb atacs d'ansietat, amb depressions és un esforç titànic. I encara hi ha una cosa pitjor: els que no tenen feina ni en una empresa, en una entitat o en una administració. Hem topat finalment amb els efectes de la confiança il·limitada en la ciència i amb l'economia. Potser que comencem a pensar més amb una societat no construïda sobre l'afany de lucre com a únic valor i a redescobrir l'humanisme, òbviament laic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit