Ho reconec, amb la pandèmia he tirat cap a la muntanya. Cada cap de setmana em desperto amb el ferm propòsit de tenir un slow day, el que en l'antiguitat era un dia de vagància sense treure's el pijama ni passar-se la pinta. L'ideal consisteix a esmorzar tard, diaris, llibres i jocs, dinar tard, pel·lícula amb crispetes i s'ha acabat el bròquil. Però llavors recordo que la segona onada (o la tercera) que estem doblegant es pot torçar, penso hi haurà un altre confinament, i el sofà ja no em sembla el millor pla, sinó un pou generador d'ansietat i remordiment per ser una mala mare. Faig matinar els nens queixosos, preparo els entrepans i la motxilla i em llanço al camp, l'únic lloc on poden córrer sense mascareta, caminar sense mascareta, explorar sense mascareta, respirar fondo sense mascareta. Per si ens tanquen. Com que no soc gens original, i culminar cims llunyans resulta força complicat amb criatures, em busco excursions poc exigents que no acabin en un rescat amb helicòpter. De manera que transito senders atestats de famílies i esportistes aficionats que imagino que busquen igual que nosaltres el contacte amb la natura. De vegades som tants que ens posem la màscara i ens apartem a les voreres per no exposar-nos als aerosols d'altres caminants en creuar-nos amb grups nombrosos, molt per sobre del que marca la llei. El coronavirus ha aconseguit que sigui més difícil aparcar a l'entrada del caminet de torn que al centre de la ciutat, i igual de fàcil trobar-se una mascareta usada llençada en un matoll d'un paratge preciós que en qualsevol vorera.

Demano una mica de comprensió que no tenim jardí, ni terrassa, ni pati, ni hort, ni segona residència i ens hem passat l'estat d'alarma trotant per tres metres de passadís. Estic veient en les xarxes socials crítiques als domingueros en un to agre molt similar a les que rebien fa uns mesos les masses de turistes que es llançaven a conèixer les nostres cales i platges, aquests visitants que avui constitueixen la resposta a totes les incerteses. Alguns alcaldes estan protestant perquè la invasió dominical dels seus pobles i llocs pintorescos està generant problemes de trànsit, soroll i saturació, i demanen alguna regulació. Entitats ecologistes també alerten que els espais naturals fràgils es ressenten per l'allau de gent que no té res millor a fer que descobrir els tresors ocults del nostre territori. Estaven molt acostumats a recórre'ls en soledat i ara es topen amb quedades multitudinàries, un frenesí excursionista que està transformant el camp i la muntanya en la sortida de l'estadi després d'un partit. Hauran d'exigir formalment que es reobrin amb aforament complet els cinemes, els teatres, els gimnasos, els parcs infantils i els minigolfs, per mantenir l'equilibri ecològic. Una altra opció més efectiva seria redirigir la marabunta al seu lloc natural, els centres comercials, amb una subvenció directa de les compres avui vedades a causa la ruïna postpandèmia. Perquè, com la meva mare solia dir contestant a les nostres queixes per marxar una altra vegada a passar el dia a poble, «vinga anem cap al camp, que allà no es gasta».