Com ha vingut passant històricament, el debat sobre la nova llei d'educació no ha tractat dels temes educatius pròpiament dits sinó que ha sigut un debat ideològic allunyat de la realitat. Passo a fer un repàs dels temes objecte de discussió.
Comencem per la llengua. A les lleis anteriors a la llei Wert no es parlava del castellà com a llengua vehicular. Ara no parlar-ne sembla una traïció. El problema no és el del coneixement de la llengua perquè les dades diuen que està assegurat. Vidal-Folch fa poc deia i donava dades que el coneixement del castellà a Catalunya és equiparable al que tenen alumnes d'altres llocs i les reclamacions de pares per problemes lingüístics són ridículament menors. Sols des de la irracionalitat es pot plantejar un debat amb aquest simplisme. En canvi penso que ens hauria de preocupar que l'escola mostrés la riquesa i la diversitat cultural d'Espanya. A les CA de parla castellana s'hauria d'ensenyar que a Espanya hi ha diverses llengües i cultures incorporant la riquesa que suposen a l'ensenyament i evitar que es deixi d'ensenyar la riquesa de la cultura castellana a les CA amb llengua i cultura pròpia. Aquest sí que seria un debat enriquidor.
Continuem per la concertada. Es planteja com un debat ideològic sobre el dret dels pares a elegir l'educació dels seus fills. La Constitució diu que a Espanya hi ha una xarxa educativa finançada amb fons públics de la qual formen part l'escola pública i la concertada. Les dades, però, desmenteixen que aquesta xarxa sigui equitativa. A dia d'avui una àmplia majoria dels nens amb dificultats, de les classes més humils i fills d'immigrants van a la pública i la privada cobra indegudament per activitats en hores lectives. És una discriminació que crec que la concertada que vol ser servei públic hauria de rebutjar. La llei aprovada diu que això s'ha de solucionar. Potser és això el que no agrada, potser hi ha qui vol persistir en una escola discriminatòria igual que passa amb les que encara volen diferenciar per sexes. Enfront del dret dels pares hi ha el de l'equitat que no és més que el dret dels infants a tenir les mateixes oportunitats (drets que també vulneren els que els usen a les protestes). Les escoles concertades que volen ser servei públic de veritat haurien de fer sentir la seva veu.
També es discuteixen altres temes. Un és si s'han de fer revàlides per seleccionar els alumnes o proves per avaluar l'ensenyament. Potser seria hora de no marejar als alumnes i avaluar de veritat l'ensenyament i si fóssim capaços de treure'n conseqüències i corregir les coses que no funcionen seria una gran notícia. Un altre és si s'ha de deixar passar de curs o aprovar el batxillerat amb algun suspens. La qüestió és on posem la línia de tall i si això ho decideix el claustre no veig on està el problema. Sobre l'etern debat de l'ensenyament de la religió, algú creu que s'ha de tenir en compte la nota per avaluar als alumnes? Em sembla un debat obsolet. Sobre l'ensenyament especial la llei diu que cal treballar per integrar com més alumnes millor a l'escola normal, una cosa que a Catalunya van demanar tots els partits. En cap cas elimina les escoles especials com alguns diuen.
El text també planteja, com s'està fent en la gestió de la pandèmia, un federalisme de fet que vol desenvolupar de veritat l'estat de les autonomies en l'ensenyament definint les competències de l'estat, les CA i els centres. Espero que aviat tinguem un consell interterritorial d'ensenyament per seguir el desplegament de la llei. També seria una bona notícia que el congrés discutís la llei de llengües que va presentar el PSC a l'anterior legislatura per tal de preservar i potenciar la diversitat cultural d'Espanya. També això és federalisme.
La universalització de l'ensenyament va ser una de les grans conquestes de la humanitat. Els casals anarquistes o les cases del poble, abans de la universalització de l'ensenyament, servien perquè els treballadors que no sabien llegir ni escriure s'assabentessin de les notícies i de les idees que permetien l'accés a la cultura. Avui el problema ja no és l'accés a la informació (encara que l'actual crisi ha constatat la diferència entre els que tenen accés a internet i els que no) sinó com aconseguim formar per detectar les fake news, per no situar-nos en una bombolla informativa on només rebem informació ideològicament marcada, per aprendre a buscar visions diferents d'un problema i com ensenyem a dialogar respectant totes les opinions.
A més els alumnes d'avui viuran en un món molt diferent de l'actual i l'escola els hauria de donar els instruments que necessiten per poder-se desenvolupar en aquest món del futur que solament estem albirant. Serà un món on, segons totes les anàlisis, hauran de canviar de treball diversos cops a la vida i s'hauran de reciclar per fer treballs molt diferents. L'escola ha d'ajudar a fer aquests ciutadans del futur perquè sàpiguen desenvolupar-se en aquest món canviant i perquè siguin el més autònoms i feliços que puguin. Una llei educativa no aborda aquest problema en la seva amplitud però ha de posar les bases per poder-ho fer de la forma més igualitària possible. I en aquest context els debats i la cridòria de les dretes a l'entorn de la llei sobre temes que no són centrals sonen, com solem dir aquí, a pixar fora del test.
És una mala notícia que es torni a aprovar una llei educativa sense el consens que requeriria. Desgraciadament els temes centrals de l'ensenyament, els que marcaran les noves generacions (alguns dels quals he enumerat) no han estat al centre de les discussions, hem tornat a veure les discussions ideològiques a què estem avesats quan es parla d'ensenyament i que continuen fent impossible l'acord necessari.
