Un càrrec local d'Esquerra em va confessar, poc abans de la declaració unilateral d'independència de Carles Puigdemont, que no hi havia res preparat. Que no hi havia estructures d'estat, ni finançament per afrontar el camí en solitari. La seva decepció era majúscula perquè, molt probablement, s'havia cregut els alts responsables del seu partit i estava convençut que, com a mínim, es podia provar. Jo no tenia ni idea de si el Govern i els partits havien treballat a fons per deixar-ho tot a punt, tot i que podia tenir sospites perquè feia temps que havia vist que alguns dels que prenien decisions no es creien el que deien. Desconeixia aleshores i continuo desconeixent ara si l'exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, estava al grup dels que creien que la independència era possible o els que sabien que no. Sí sé que l'exlíder sindical té un objectiu: sortir de la presó. És el més natural i comprensible del món. Aquest és el seu projecte. Renega dels que diuen que es volen quedar a la presó i s'arrapa a qualsevol petita escletxa que li permeti tornar a una vida mínimament normal. No vol participar en les eleccions (es limita a dir que opinarà) i assegura que en cas de «tornar-ho a fer», no es faria igual. Dolors Bassa ho ha entès; el que es va fer va ser simplement un fracàs