28 de novembre de 2020
28.11.2020
Diari de Girona

Déu dona la mà a Maradona

28.11.2020 | 00:33
Déu dona la mà a Maradona

Maradona ha mort, el públic ha mort i Messi no es troba massa a gust. El futbol ja només es conjuga en passat. Don Diego li va concedir tantes oportunitats a la mort que en alguna ocasió havien d'acabar empatats. Acostumat a driblar-se l'ombra, va imaginar que a la vida com en el camp sempre esculpiria una entremaliadura cap a la porta de sortida. Mor un ídol prematur, perquè mai va madurar. Va tutejar a Castro, però la seva samarreta i la seva silueta competeixen amb la imatge crística del Che.

Déu dona la mà a Maradona, ara en literal i no com davant Anglaterra. Mor sense baixar de la divinitat, estàtua en ninot inflable de si mateix, perdent l'alè a cada paraula genial. Cal rescatar a corre-cuita el documental Diego Maradona, d' Asif Kapadia. Allà trontollen les conviccions que Messi ha estat el més gran, perquè el seu predecessor va pasturar cap a la glòria a un ramat desorientat. En la pel·lícula confessa que es va enamorar de la cocaïna «en un boliche de Barcelona», una discoteca a la traducció.

Maradona és una religió, discutir-li té menys sentit que sorprendre's davant la seva desaparició. La mort és el desenllaç menys dolorós per a la celebritat desembridada, l'argentí va retardar el seu destí per no incórrer en el martiri de joves de vint anys com Amy Winehouse, Janis Joplin o Kurt Cobain. L'excepcionalitat dels ídols esportius resideix en la virtut de «llegir el terreny de joc», la capacitat sobrehumana d'un Fischer en escombrar el tauler. Maradona acumulava en el seu cervell les compensacions a un trot curt de maluc estret. Teleguiava la pilota amb la mirada, el peu era un subaltern. Milers de pares es pregunten ara mateix si els seus fills podrien ser Maradona sense les contrapartides. No way, Josep. La glòria és una arma de doble tall, i abans de la condemnació, recordeu que el mafiós no es diu Maradona, sinó futbol d'elit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook