28 de novembre de 2020
28.11.2020
Diari de Girona

Maradona, (anti)heroi del futbol

28.11.2020 | 00:33
Maradona, (anti)heroi del futbol

El mundial de Mèxic 86 va significar el meu despertar com a devot aficionat de l'esport rei. Durant aquells dies comptava amb deu anys i vaig oblidar-me del meu Mazinger-Z i un grapat de famobils en sentir la crida del futbol, fins al punt d'aixecar-me totes les matinades a veure els pocs partits que retransmetien. Vaig vibrar amb els quatre gols del Buitre a Dinamarca, també amb l'elegància i alegria dels carioques o amb l'exultant punt d'honor dels italians, que llavors eren els actuals campions. Va ser el meu primer mundial i la imatge que millor descriu aquella inèdita fascinació és la d'un nen frisant davant d'un televisor de tub que projectava diversió, alegria, emoció i decepció a parts iguals; era com la nena de Poltergeist però en estràbic i sense melena. Els jugadors, a més, irradiaven «moho», una mena de poder de seducció sobrenatural que feia del tot irresistible aquell espectacle esportiu; Jean-Marie Pfaff, Matthäus, Rummenigge, Platini, Lineker, Butragueño, Careca, i sobretot ell, clar, el 10 etern, Maradona.

L'astre argentí, El Pelusa, va irrompre en el torneig –que seria seu per sempre més– com un huracà. La veritat és que estava a un altre nivell, menjava a part, que dirien amb grandiloqüència desmesurada els periodistes esportius d'avui. Les drogues i sobretot els laxes controls antidòping d'aquella època posarien en dubte, anys més tard, totes aquelles tardes de glòria i triomfs èpics, sí, però el fet és que El Pibe volava pels terrenys de joc, driblava com ningú i es desplaçava gràcil, tal qual àngel o daina empordanesa. Argentina era ell i deu més, i en va tenir prou per plantar-se a la final i barrar el pas a la totpoderosa alemanya del seleccionador i també mite Beckenbauer, un equip molt més compacte i fiable com a bloc. L'ídol, la llegenda que l'entronitzaria Maradona com l'hereu d' O'Rei Pelé, naixeria en acabar el partit, en confirmar-se que havia fet campiona del món l'Argentina. A partir d'aquí, la consagració amb els dos scudetto del Nàpols i, ja als noranta, l'inici del declivi esportiu amb els famosos tests antidroga que el delatarien com a consumat consumidor de cocaïna.

Des de llavors, res destacable en l'àmbit futbolístic, només sortides de to i recaigudes que han anat deteriorant la seva imatge fins a convertir-lo en el rei del «meme», en una caricatura vergonyosa que ens ha recordat altres ídols de fang caiguts com Garrincha, George Best, Gascoigne, Chigrinsky... Maradona va ser, possiblement, un dels més grans genis del futbol, però també una gran decepció per molts que el vam idolatrar –i encara avui ho fem– perquè molts dels seus actes ens han repulsat. Perquè ho va tenir tot per redreçar-se, per ser un model i mai ho va fer. Mai ho va voler. Un déu? Si us plau, siguem seriosos! Tan sols un antiheroi amb les seves llums i ombres. D'aquestes moltes més. Això sí, gràcies per les inigualables llums i que descansi en pau.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook