El taxista i jo anàvem callats, cadascú dins del seu cap. Dos caps, vaig pensar, tan semblants, i en els quals no obstant això podrien niar ansietats dispars, el mateix que a l'interior de dos taüts idèntics podria haver-hi difunts diferents. En això anava pensant jo, en el cap com un rebost inesgotable d'inquietuds, quan el taxista em va mirar a través del mirall retrovisor per dir-me.
- Perdoni que li faci aquesta pregunta: vostè ha pensat alguna vegada si és bo?
- Si soc bo?
- Sí, si té o no té bondat.
Vaig callar uns instants. Mai m'havia fet aquesta pregunta, ja que donava per descomptat que sí, que era bo, que tenia bondat.
- No sé -vaig dir al final-. Així, de forma conscient, no m'ho he preguntat mai.
- Jo tampoc -va replicar ell-, fins aquest matí. M'he enrecordat, no sé per què, del meu pare, que era un home molt bondadós, i m'he preguntat si m'assemblo una mica a ell en això.
- I s'hi assembla?
- No, no m'hi assemblo. Anem a veure, no és que sigui dolent rematat, però tinc aquest tipus de maldat que consisteix en no haver-me preguntat mai si soc prou bo.
- Aquest tipus de maldat ens afecta a tots, crec jo.
En això, vam arribar a destí i vam haver de suspendre aquella raríssima conversa. Vaig abandonar el taxi confós per alguna cosa, no sabia per què, fins que em va venir a la memòria un record molt antic: el meu pare m'havia promès un regal si em portava bé amb la meva mare mentre ell emprenia un viatge de feina de diversos dies. A la seva tornada, quan li vaig reclamar el regal, em va preguntar si havia estat bo i em va exigir que li respongués amb sinceritat. Jo vaig fer un breu examen de consciència i vaig deduir que havia estat dolent, però vaig decidir mentir.
- He estat bo -vaig dir.
El meu pare em va donar el regal i jo em vaig retirar a la meva habitació amb grans remordiments de consciència. El regal, quan vaig obrir el paquet, va resultar ser un diccionari. El diccionari que potser em va fer escriptor a partir d'aquella mentida fundacional.
