«Mentre vaig ser president de Catalunya no es va aprovar cap pressupost espanyol. Al contrari, vam tombar-los. No es poden aprovar els pressupostos d'un estat que et vol sotmès nacionalment i asfixiat econòmicament. És un dels honors més grans de la meva carrera política». Tuit de Joaquim Torra i Pla, 25 de novembre de 2020.

L'acció política del l'expresident de la Generalitat Joaquim Torra i Pla va ser d'un esterilitat política rotunda, pròpia d'un il·lús en política. Vantar-se de tombar els pressupostos del govern espanyol en temps de greu crisi sanitària i econòmica, ser partidari del caos i la ingovernabilitat, no voler entrar a negociar res simplement perquè el plantejament maximalista és el tot o res... amb resultats de res, és d'una estultícia política que ha fet mal a aquest país. Però l'expresident amb oficina institucional al Palau Solterra de Girona -el millor despatx institucional de la ciutat- ha tornat amb un tuit d'aquesta setmana a compte del suport d'ERC als pressupostos de l'Estat i a l'espera del possible suport de la meitat dels diputats que es van presentar per Junts per Catalunya a les últimes eleccions a Corts Generals.

Algunes anotacions

Oposar-se a tot deu ser una peça més d'una estratègia de desobediència civil i confrontació a camp obert amb l'Estat espanyol. Molt bé. Una via política legítima si no es quedés només en la retòrica i la comoditat del tuit des del despatx d'expresident i un extraordinari sou per qui es va definir com a president vicari, que volia dir president sense criteri propi. Aquesta desobediència frontal s'adiu molt poc, gens, amb un dels moments més decebedors de l'èpica política catalana de l'independentisme unilateralista dels últims mesos.

Torra i Pla va donar per finiquitat el seu govern el gener d'aquest any, però encara dura, encara que sense president; Torra i Pla va anunciar un referèndum d'autodeterminació durant el seu mandat, que mai s'ha celebrat i, sobretot, Torra i Pla va amagar amb una forta resistència gandiana el dia que fos inhabilitat. Va arribar el dia.

Li va arribar la notificació i li van ser suficients unes poques hores per recollir tot el que tenia al despatx i desaparèixer de la institució. Quina gran resistència, quin gran moment de desobediència. Quanta impostura! Després és molt fàcil posar el dit a l'ull des de la puresa als que estan disposats a negociar pel benestar dels ciutadans en aquests temps de forta crisi.

El febrer de 2019, les esmenes a la totalitat als pressupostos generals de l'Estat del PDeCAT i ERC van fer caure el govern de Pedro Sánchez i van provocar la convocatòria d'unes eleccions l'abril del 2019. Recordo aquell dia de febrer de l'any 2019. Portàvem dies negociant un seguit de condicions per retirar les esmenes a canvi d'uns guanys concrets pels ciutadans de Catalunya.

ERC també hi estava disposada ,però es mirava de reüll el posicionament dels seus socis de govern. Negociar i acordar, això és fer política. Però alguns que no volien que es votés treure Mariano Rajoy de la Moncloa -moció de censura de l'1 de juny de 2018- ens la tenien guardada. Era el seu moment destructiu.

Hi havia dubtes fins a l'últim moment. Sobretot perquè un actor molt important en tot aquest moviment estava negociant sortides personals a canvi de permetre la tramitació dels pressupostos. Sabíem que Torra i Pla era dels de «no a tot».

En tants anys de vida parlamentària era molt habitual parlar per telèfon amb el president de la Generalitat i els consellers per coordinar les votacions a Madrid amb els interessos del govern i de l'orientació política catalana. Arribava el moment de la votació i Torra i Pla continuava sense trucar, sense expressar una opinió als diputats a Madrid, sense exercir la seva autoritat.

Tota la negociació anava a base de converses per WhatsApp, de la vicepresidenta del govern espanyol amb la persona delegada per l'expresident de Waterloo. I de la mateixa persona amb la direcció dels diputats a Madrid, en Carles

Campuzano i jo mateix

En un moment del matí ja vam veure que ens estaven marejant per portar la negociació contra les roques. Vam decidir anar a l'hemicicle. Sortint del despatx ens vam trobar al sofà del passadís al cap de gabinet del president de la Generalitat que feia guàrdia per dir-nos un missatge de part del seu superior: «De part del president, s'ha de votar no».

A Joan Ramon Casals, conegut de fa tants anys, amb qui discrepo en allò polític però el considero en la seva perseverança, l'havien fet venir a Madrid només per dir-nos de part de Torra i Pla que s'havia de votar no als pressupostos.

El president de la Generalitat que li tremolava el pols per despenjar el telèfon i parlar amb diputats al Congrés. El vicari que enviava subvicaris. Així es plantava cara a l'Estat, amagat sota el canyissar.

I per acabar, del tuit hi ha una altra frase que em crida l'atenció: «És un dels honors més grans de la meva carrera política». Mai he utilitzat l'expressió carrera política. El pas per la política pot ser llarg o curt i mai es pot dir que està programat ni és una evolució calculada com una «carrera política».

L'home que venia a abjurar de la política, l'home que l'any 2015 va proposar una llista de Junts pel Sí «sense polítics»... diu que ha fet carrera política.

El torrisme s'ha reencarnat en les primàries de Junts per Catalunya. Si guanya el torrisme (Laura Borràs), com diuen les previsions, més deliri, més temps perdut, més necessitat que mai de passar pàgina.