(Aquest és l'últim dels articles que el Cronista Oficial de la Ciutat de Girona, Enric Mirambell i Belloc, va deixar escrits abans de la seva mort, el passat 6 de març, i que Diari de Girona ha publicat els diumenges durant els últims mesos)
Si fos possible, amb un girant d'ulls, aterrar en la Girona dels anys vint o primers trenta del segle passat, en quina ciutat ens trobaríem? Sens dubte que en un ambient sensiblement distint al de la nostra ciutat d'avui. Encara amb la persistència de baluards en el que ara és centre urbà. Amb un eixample que no distava gaire de ser només un projecte de futur. Amb una població que era una cinquena part de la que és avui, i d'uns costums i unes formes de vida que començaven a evolucionar, però que han estat àmpliament superades.
Quan despuntava el dia, es podia sentir el cant d'algun dels galls que es criaven en galliners domèstics. El toc d'oració a càrrec de les campanes de la Catedral es deixava sentir des de tot l'àmbit urbà, fins les barriades més extremes. S'hi afegia el més modest anunci de maitines que donaven les campanes dels monestirs de religioses contemplatives. Pels carrers de paviment empedrat amb llambordes hi ressonava el deambular dels carros dels hortolans que es dirigien al mercat diari de la Rambla. Recinte comercial que es veuria concorregut fins el migdia. Les sirenes de les fàbriques situades en el mateix centre urbà, i les de les rodalies, indicaven l'inici de la jornada laboral o el canvi de torn. L'entrada i sortida dels centenars d'obrers de la Gròber es feia notar en el carrer Nou i en el que avui porta el nom del creador d'aquella factoria i aleshores es coneixia com a carrer de la Indústria.
El carro de la recollida d'escombraries passava a qualsevol hora del dia, depenent de la barriada. La campana o el toc de corn avisaven de la seva presència. Les dones (mai un home) baixaven amb la galleda o el cubell, el contingut del qual passava al cabàs i del cabàs a l'interior del carro.
De bon matí les lleteres de Sant Daniel, Palau-sacosta, Domeny, la Creueta... anaven de casa en casa, amb la marranxa i el petricó, despatxant la llet que seria la base de l'esmorzar de moltes famílies. També algunes fleques tenien un mosso que repartia el pa als clients que hi estaven abonats. L'entorn de les escoles s'animava amb l'arribada dels nens amb la bossa carregada de llibres i llibretes. I de les nenes, amb menys llibres i llibretes, però a més amb el coixí de fer puntes o amb el tambor de brodar.
L'ambient de la ciutat s'anava animant. Puntualment obrien les botigues, unes a les set, altres a les vuit, atenent més a la possibilitat de fer les primeres vendes que a uns horaris dels quals no es feia massa cas. Una mica més tard obrien despatxos i oficines. El pas dels carros de repartiment de begudes es feia notar pel dringar dels envasos de vidre. Gasoses, taronjades i sifons anaven proveint les prestatgeries dels establiments de venda de queviures i dels bars, alhora que es recollien les ampolles buides que els clients havien lliurat en fer una nova compra. El carro de la carn, pintat de vermell, anava parant davant les carnisseries i menuderies, mentre les peces anaven sent passades del carro a l'establiment, deixant un rajolí sangonós en el trajecte.
Apareixien pels carrers el cobradors de les entitats bancàries. Portaven una carpeta amb les lletres per acceptar o per pagar, i els bitllets de Banc de vint-i-cinc, cinquanta i excepcionalment de cent pessetes. I una bossa amb les monedes de plata i la xavalla. Anaven visitant els establiments comercials amb els que havien de fer alguna operació, o lliurar-los l'avís d'un proper pagament. De la casa de Correus sortien els carters que s'anaven distribuint per les respectives zones que tenien assignades. La voluminosa bossa, que inicialment era plena a vessar, s'anava buidant a mesura que la correspondència era lliurada als respectius consignataris. Els particulars solien gratificar el carter amb cinc o deu cèntims. Els comerciants també ho feien, però amb una quantitat periòdica, més o menys generosa.
A mig matí el noi de l'aigua picant anunciava a crits el líquid element, que era sol·licitat per molts ciutadans que no es fiaven de la qualitat de l'aigua de l'aixeta. Aquell sofert venedor, a la matinada anava a omplir dotzenes d'ampolles a la font de la Costa Roja. Amb la tartana ben proveïda anava distribuint l'aigua pels diversos carrers de la ciutat. Lliurava l'ampolla plena, canviant-la per la buida, i cobrava deu cèntims per litre d'aigua.
La sortida dels col·legis era al migdia i a la tarda, ja que només alguns dels confessionals tenien menjador, i encara no era usat per tots els alumnes. Els més petits eren acompanyats per un germà gran, o els esperava a la sortida algun familiar. També es podia veure una fila de nens, guiada per un «hermano», fila que s'anava diluint mentre s'aproximava als respectius domicilis. També les nenes anaven acompanyades per una senyoreta, no professa, però que estava al servei de la comunitat religiosa.
Al migdia es clausurava el mercat de la Rambla i aquell emblemàtic recinte recobrava la seva condició de passeig urbà. Els bars treien unes poques taules amb els corresponents seients, a disposició dels afortunats que es podien donar el gust de prendre l'aperitiu, tot contemplant el deambular dels passejants. A la una baixaven els estudiants de l'Institut del carrer de la Força, i pel pont de Sant Agustí arribaven els de la Normal. Per uns moments, la Rambla s'animava d'un gremi estudiantil que gaudia de l'aire i del sol, després d'haver passat unes hores en unes aules tristes i rònegues. Nois i noies que havien estat separats en les classes ara podien confraternitzar lliurement.
Després del dinar, que pels més matiners solia ser a les dotze, per la majoria a la una i pels senyors a les dues, uns podien anar a prendre el sol o escalfar poltrones al Casino i altres tornar al treball per la jornada de tarda. Alguns que tenien la tarda lliure s'asseien en un dels cafès de la Rambla, i, davant la tassa buida del contingut que ja havien consumit, hi passaven fins a mitja tarda. O a l'interior de l'establiment s'hi reunien per jugar a un dels no prohibits.
Sovint passava la comitiva d'un enterrament. En sentir la campaneta sortien persones als balcons, potser per pregar per l'ànima del difunt, o per pura curiositat. Si hi anaven onze capellans, el cotxe estufa, com s' anomenava el més luxós, dos o quatre cavalls, amb plomalls i el cotxer amb barret de copa, era evident que es tractava d'una persona de categoria. Si només hi anava el vicari, el cotxe era el més senzill, amb un sol cavall, sense plomall, i el cotxer amb la gorra de gairell, era que el difunt era un pobre.
El captard era l'hora més adient per les senyores anar de botigues. Els més devots, a la funció del vespre, al novenari o a les Quaranta Hores.
De set a nou la Rambla es tornava a animar amb un jovent que vessaven alegria i joia. I a les deu sortien els serenos per assegurar el descans dels ciutadans. I les monges vetlladores, que es distribuïen pels domicilis dels malalts que havien requerit els seus reconfortants serveis.
