La covid-19 i el confinament viscut entre març i maig van posar de manifest que som una societat profundament desigual i que la normalitat que vivíem, per a una majoria, era força precària. Societat desigual perquè mentre unes persones gaudien del confinament a casa seva, aprofitant el temps de sobte ampliat per llegir i fer activitats sovint ajornades, unes altres patien el confinament en habitatges compartits, en espais reduïts, sense ventilació, sense llum natural... i fins i tot sense aigua (i això que una de les mesures de prevenció sanitària sempre recomanada ha estat el rentat de mans... Però resoldre aquest tema va ser llarg.). Normalitat precària perquè les feines temporals i els sous baixos fan impossible tenir uns estalvis per afrontar moments com aquests, d'aturada econòmica, d'ERTOs, d'incertesa...
Quan els infants i joves van reprendre les classes en forma telemàtica, es va evidenciar una desigualtat potser fins ara més amagada: la bretxa digital. A moltes de les famílies dels diferents projectes de Càritas no hi havia ordinador o portàtil per connectar-se amb l'escola i fer classes virtuals. Sovint l'únic dispositiu era el mòbil de la mare. Sovint també faltava connectivitat, no hi havia wifi (o s'estirava d'algun veí, quan es podia). Les dades del mòbil s'havien de fer servir per a tot, i duraven el que duraven. Algunes vegades a casa hi havia un portàtil, però era per a sis germans i calia fer torns. Els portàtils i la connectivitat del Departament d'Educació en molts casos van arribar tard, o no van arribar. Em venia al cap la imatge d'una cursa en què es dona el tret de sortida i, mentre uns surten corrents ben equipats, d'altres comproven que no tenen sabatilles: clar avantatge dels primers... clara inequitat! Des de Càritas vam fer campanya per aconseguir donacions de dispositius de segona mà, que van ser revisats i lliurats a les famílies.
El que també es va fer evident, però, va ser la manca d'habilitats telemàtiques de moltes persones, en especial mares, cosa que dificultava el seguiment escolar dels més petits. Això ens va fer adonar que cal actuar front aquesta nova pobresa. Tenir accés a un dispositiu connectat a internet és bàsic per viure en aquesta societat, més quan hi ha la possibilitat real d'un nou confinament on la forma de contactar amb els altres, amb la comunitat, amb el món exterior, sigui novament virtual. A banda de l'educació, també l'accés a la salut, a ajudes i prestacions, i a moltes altres coses que formen part dels drets socials, passa ara mateix per saber fer ús d'internet: demanar cita mèdica i explicar què ens passa al metge de capçalera; tramitar una ajuda d'urgència per pal·liar els efectes de la covid-19; renovar documents; aconseguir una beca... Des d'aquest punt de vista, la connexió a internet passa a ser una necessitat bàsica més, al costat de l'alimentació i l'assistència sanitària, i podem dir que cal abordar la connectivitat com un dret, ja que és la porta d'accés a d'altres drets.
Per això, a Càritas estem realitzant diversos tallers d'habilitats telemàtiques, adreçats especialment a dones, mares, amb una orientació eminentment pràctica per tal de saber resoldre aquestes situacions de vida quotidiana, tant a través de l'ús del mòbil com d'algun altre dispositiu. Simultàniament, a diferents localitats s'ha iniciat el Servei de Suport en Tràmits Telemàtics, en el qual persones que tenen habilitats telemàtiques donen un cop de mà a les que encara no les han assolides, a fi que puguin fer els tràmits que necessiten i no quedin excloses d'allò a què tenen dret. Més que de nous serveis, es tracta d'iniciatives que pretenen dinamitzar la comunitat, posant en relació les diferents persones que la componen, que tenen diversitat d'habilitats, de possibilitats, de situacions... i que en entrar en contacte i amb la lògica del compartir, del donar i rebre, troben sortida a dificultats, enriquiment mutu i renovada esperança.
