Shakespeare, en la seva Timó d'Atenes, fa dir a un dels protagonistes que el món es gasta «a mesura que marxa». A la fi del camí de les idees, la història és la crònica d'un deteriorament. Mor el vell i el nou neix entre les ruïnes del passat. La nostra escola, que va sorgir del pensament republicà i de la Il·lustració, i -molt abans- de l'amor per la lectura dels luterans i de la visió renaixentista que situava l'ésser humà al centre de la creació, es desfà com una realitat ja rància i estèril, envellida i esgotada. Era una educació centrada en la memòria; és a dir, literària, poblada de paraules: les mateixes que ara es pretenen silenciar perquè ja no signifiquen res ni brillen en el món de les imatges. La memòria era la substància de l'home vuitcentista, com també de l'home modern i, abans, de l'home que es va educar en les religions del llibre. Aquesta escola -que ja només vaig conèixer tangencialment- s'acomiada, potser per sempre. No perquè una altra reforma educativa no pugui intentar retardar una vegada més les manetes del rellotge, sinó perquè l'home que la va fer possible ja no existeix: s'ha gastat, ha arribat a la seva fi. Queda la nostàlgia, en efecte, i potser una idealització, però no la realitat. El món actual ve determinat per la tecnologia -amb la seva lògica particular- i no pels grans llibres, ni per l'acumulació de coneixements.

Quin tipus de ciutadà, de societat i d'univers polític sortirà d'aquesta nova escola que respon bàsicament a un model occidental? No ho sabem, encara que hi ha indicis. El primer és la substitució dels coneixements per les emocions. Els alumnes no tindran un altre passat que el que dicti el judici implacable de les emocions. La resta no importa ni interessa. El motor no és per tant un anhel de conèixer la veritat, sinó el desig de fer justícia i, per això, molesten els matisos, la complexitat. El segon és la potenciació dels marcs identitaris i no dels espais comuns. El diferencial sempre és preferible al que és compartit, perquè ens singularitza més encara a costa de tribalitzar-nos. Si la naturalesa humana és un constructe sociocultural, llavors el relativisme adquireix tota la seva força posant en dubte qualsevol convicció ferma. Per descomptat, el pes omnipresent de la tecnologia explota tots els punts febles de la democràcia sentimental, que és el futur al qual ens encaminem més o menys teledirigits. Sospito que la gran clau de futur seran menys les institucions democràtiques que l'ús -i l'abús- polític de la tecnologia. Estem en això: a Àsia de forma encara més descarada que a Europa.

La llei Celaá aborda totes aquestes discussions de la forma més feble possible, gairebé sense debat, només a partir dels tòpics de la correcció política. Assegura que aposta per l'equitat davant de la meritocràcia, però l'únic que aconseguirà serà dividir encara més l'espai social del coneixement. Uns pocs optaran pel capitalisme cognitiu i la majoria es conformarà amb uns estàndards definits per la psicologia més banal. La fractura està servida. Perquè, encara que l'educació burgesa i il·lustrada hagi arribat a la seva fi, el coneixement fort segueix regint més que mai. Una nova alfabetització -en programació, en an­glès, en matemàtiques- està en marxa i aquests llenguatges no coneixen l'equitat. Miren cap amunt i no cap avall. Ens agradi o no.