Cada mes rebo puntualment un correu electrònic de Google en el qual es detalla el meu «timeline», és a dir, una mena de cronograma dels llocs que he visitat i els quilòmetres que he recorregut al llarg del mes. Suposo que milions de persones a tot el món viuen la mateixa experiència. La informació és tan exhaustiva que recull els països visitats, les ciutats i els llocs, comptabilitzats amb una exactitud que posa els pèls de punta: restaurants, botigues, comerços, carrers... El meu «timeline» no s'oblida de recordar els quilòmetres que he recorregut a peu ni els quilòmetres que he recorregut en cotxe. I per si la meva memòria fos feble o traïdora, l'amable algoritme de Google em facilita un mapa que situa cadascun dels meus moviments. I tot seguit, em subministra fotos dels llocs que he visitat: cert restaurant al passeig marítim d'una localitat costanera de l'Algarve, un cafè de Valldemossa, certa botiga al centre de Palma...
Per si tingués algun dubte, la cronologia em facilita una informació detallada sobre els meus moviments diaris. El dimarts 6 d'octubre de 2020, per exemple, vaig recórrer 22,6 kms en cotxe, vaig caminar 1 hora i 31 minuts i vaig recórrer 1,9 km amb bicicleta (en els quals vaig invertir 8 minuts justos de la meva vida). Fascinat com estic per aquest recompte exhaustiu de la meva vida, que inclou fets i llocs que ja havia oblidat, de sobte m'adono que aquesta cronologia inclou un recorregut en bicicleta que jo no he fet. Que jo recordi, fa segles que no agafo una bicicleta, cosa que agrairan els regidors de Mobilitat i els conductors atrafegats de les ciutats per les quals passo. Però llavors, com apareix en aquesta cronologia de Google un recorregut d'1,9 quilòmetres en bicicleta? I llavors, escalfant-me el cap, recordo que el meu fill va estar uns dies fent servir el meu mòbil perquè li havien robat el seu, i per tant va ser ell qui va recórrer aquests 1,9 quilòmetres en bicicleta aquell dimarts 6 d'octubre de 2020.
No sé si ens adonem que aquesta cronologia exhaustiva dels nostres moviments forma part d'una experiència absolutament inèdita en la història de la humanitat. Sempre hi ha hagut gent obsessionada per registrar els seus moviments i que anotava cada dia en el seu diari els llocs que havia visitat o les persones amb les quals havia coincidit (Samuel Pepys ho va fer durant diversos anys de la seva vida, encara que usava sovint un codi secret per evitar possibles mirades indiscretes). I per descomptat, tots els règims totalitaris del segle XX han intentat controlar els seus ciutadans, sobretot els més díscols i perillosos, vigilant els seus moviments i consignant totes i cadascuna de les seves activitats: la policia secreta era l'encarregada de fer-ho. Però ara no es tracta d'una policia secreta ni dels serveis d'intel·ligència d'un país, sinó d'un algoritme que pertany a una entitat privada -Google- que va acumulant tota aquesta informació sobre els nostres moviments i recorreguts i visites i desplaçaments. En alguna sitja informàtica on Google diposita els seus monstruosos magatzems de dades -potser a Finlàndia, potser al nord de Xile o al mig del desert de Nevada- es conserva la dada (falsa) que vaig recórrer 1,9 quilòmetres en bicicleta el dimarts 6 d'octubre de 2020. Aquesta informació podria tenir cert interès -donades les piruetes amb què la vida es complau a sorprendre'ns- per a la policia o per a certa empresa de Recursos Humans o simplement per a algú que volgués fer-me xantatge o espiar-me o perjudicar-me. En qualsevol cas, és una informació aparentment innòcua que podria deixar de ser-ho si es donessin determinades circumstàncies (jo què sé: un crim, una relació sentimental, una transacció econòmica important). I, per descomptat, aquesta dada trivial emmagatzemada entre trilions i trilions de dades trivials podria arribar a valer molts diners. La informació, tota informació -això ja ho sabem des de fa molt temps-, pot arribar a ser molt valuosa si cau en les mans adequades, que sempre solen ser les menys escrupoloses. Potser podria costar-nos una condemna injusta en un judici. O un acomiadament laboral. O una acusació infundada que podria posar en perill la nostra carrera professional o la nostra vida privada. Està clar que som responsables que se sàpiguen aquestes coses perquè hem autoritzat la ubicació per GPS del nostre mòbil. O almenys en som responsables fins a cert punt. Però resulta molt inquietant que aquests algoritmes de Google -monstruosos, insomnes, insaciables- coneguin la nostra vida molt millor que cada un de nosaltres.
