Recordo que quan cursava cinquè de carrera (pertanyo a la generació de les llicenciatures de cinc anys), el meu professor de Filosofia del Dret ens va encarregar un treball en el qual havíem de reflexionar i argumentar sobre què tractaríem de salvar en l'incendi d'un habitatge: un nadó, una obra d'art de gran valor històric i artístic o la bandera de l'Estat. La tasca implicava prioritzar l'element a rescatar abans que el foc l'eliminés. Personalment, vaig col·locar l'ensenya nacional en l'últim lloc, defensant que la seva crema suposava un mal, al meu parer, menor, però diversos companys no van coincidir amb la meva escala de valors i van optar per un altre pla de salvament.
És obvi que els símbols tenen la seva importància. Per aquesta raó, entenc la necessitat de respectar la simbologia, si bé la incloc dins de l'àmbit de la bona educació i la dignitat moral. En altres paraules, hi ha comportaments i expressions que considero profundament desafortunats i rebutjables des d'uns postulats ètics, però mai els traslladaria a l'òrbita de la sanció penal. No obstant això, en el Codi Penal s'estableix que les ofenses o ultratges de paraula, per escrit o de fet a Espanya, a les seves comunitats autònomes i als seus símbols o emblemes efectuats amb publicitat constitueixen delicte.
No obstant això, una àmplia i consolidada doctrina a escala internacional considera com a llibertat d'expressió la comissió d'actes que denigren aquestes simbologies. Molt famosa és la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units, de 21 de juny de 1989, en la qual configura la llibertat d'expressió, no només amb les manifestacions de paraula, sinó amb determinades conductes, com negar-se a saludar la bandera o cremar-la. En aquesta resolució, l'alt tribunal nord-americà diu que «si hi ha una idea o principi fonamental que fonamenta la Primera Esmena és que el Govern no pot vàlidament prohibir l'expressió o difusió d'una idea només perquè la societat la consideri ofensiva o desagradable». Aquesta decisió dels jutges no va agradar gens a l'opinió pública, de manera que el Congrés de la nació va aprovar una Llei de Protecció de la Bandera que, per cert, va ser declarada inconstitucional posteriorment per una sentència de Tribunal Suprem de 14 de maig de 1990.
Igualment, el nostre Tribunal Europeu de Drets Humans manté una postura similar. D'entre les seves diverses sentències, destaca la que va condemnar Espanya per sancionar penalment la crema d'una foto del Rei, si bé són nombrosos els seus errors en el mateix sentit. Tan reiterada doctrina jurisprudencial es basa en el fet que, per a una societat democràtica, és essencial donar protecció a les idees, tant les que són favorablement rebudes com les que poden qualificar-se d'ofensives, en virtut de la demanda de pluralisme, tolerància i esperit d'obertura que ha d'albergar un Estat constitucional.
Abundant en la qüestió, fa pocs dies el nostre TC, per una ajustada majoria de sis magistrats a cinc, va decidir avalar la condemna prèvia d'una persona a càrrec del Jutjat penal número 1 de Ferrol per cremar la bandera nacional, resolució posteriorment ratificada per l'Audiència Provincial de la Corunya. L'ajustadíssim resultat de la votació reflecteix a la perfecció la controvèrsia generada però, anant encara més enllà, obre la porta al fet que el TEDH torni a condemnar el nostre país en el futur per sancionar penalment aquest tipus de conductes.
L'activitat judicial que provoca aquesta classe de fets és molt intensa. Ja el magistrat titular del Jutjat d'Instrucció número 47 de Madrid va acordar el 2019 l'arxiu provisional de la causa contra el còmic Dani Mateo per sonar-se el nas amb l'ensenya nacional durant una escena del programa de televisió El intermedio. També l'Audiència Nacional va arxivar el 2009 una querella per ultratges a la nació derivada de la xiulada a l'himne d'Espanya durant la final de la Copa del Rei disputada entre el Barça i l'Athletic, en estimar que no constituïa delicte. I, pel que es veu, ara el Tribunal Constitucional pretén revisar tota aquesta jurisprudència i imposar un model més restrictiu d'entendre la llibertat d'expressió.
Insisteixo: no es tracta d'estar d'acord amb aquestes conductes, ni de compartir el seu missatge o la seva acció però, fins i tot des del més absolut rebuig, cal concloure que no mereix un càstig penal. La nostra societat fa temps que s'endinsa per dos perillosos senders. Un és el de la polarització ideològica, traduïda en discursos cada vegada més incendiaris, ofensius i agressius que fomenten l'enfrontament i la radicalització. I l'altre, el de la pretensió dels poders públics de decidir què s'ha de difondre i escoltar i què no. D'aquí a abandonar els principis i valors d'un Estat constitucional hi ha a penes uns passos.
