Pedro Sánchez ja podrà aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat. Es basarà en el seu soci de Govern, Unides Podem, que actua totalment d'esquenes al PSOE com demostra l'esmena dels desnonaments pactada amb els independentistes bascos de Bildu i ERC.

Si afegim el PNB, són els partits que donaren suport a la seva investidura i que jugaren un paper fonamental per fer fora Mariano Rajoy de La Moncloa. Hi manca la formació de Puigdemont, que a les corts espanyoles s'ha fragmentat entre el Partit Demòcrata i JxCat.

Es difícil d'explicar que una formació com el PSOE s'hagi radicalitzat d'aquesta manera i se situï en posicions partidistes que fragmenten en dos el panorama polític al Congrés de Diputats.

Històrics del PSOE, i amb una gran influència encara, com Felipe González i Alfonso Guerra, han deixat palès en diferents entrevistes radiofòniques el seu disgust. I més quan la portaveu parlamentària, l'asturiana Adriana Lastra, els va demanar que callessin tot recordant-los l'edat. L'expresident la va contestar, la qual cosa de ben segur obrirà una escletxa important a Ferraz. Alguns barons territorials com García-Page o Fernández Vara també manifestaren el seu malestar. I es que els vots de Bildu inquieten i molt en alguns sectors de la societat espanyola. Les concessions fetes per Pedro Sánchez són indigeribles per a una bona colla de militants socialistes que visqueren de prop el terrorisme d'ETA.

El PSOE ha protagonitzat una fugida endavant, tot atorgant un protagonisme a un Pablo Iglesias que busca un divorci clar entre les forces conservadores i les d'esquerra. És per això que mai no acceptà la possibilitat que Ciutadans pogués aportar els seus escons en l'aprovació del PGE.

Accentuar avui aquesta divisió parlamentària té uns clars beneficiaris que són Podem, el PNB, els independentistes de Bildu i ERC i Vox. Aquests són els guanyadors de la manca de rumb d'un PSOE que es continua radicalitzant i deixant de banda tres milions i escaig de vots moderats que en les eleccions fluctuen i decanten el vot entre els socialistes i els populars.

Un país com Espanya, amb una crisi sanitària desbordant, amb unes previsions econòmiques pèssimes i amb un atur que avui no es pot frenar, demana a crits acords entre les forces majoritàries de l'arc parlamentari i posar imaginació a la situació, tot intentant desbloquejar el diàleg per tal de cercar sortides a situacions molt complicades i sense oblidar que Europa ens mira de reüll.

Ni Pablo Iglesias, ni Echenique ni Irene Montero aporten res de bo que no sigui la provocació contínua i el vol gallinaci de les seves polítiques. Després del seu fracàs a Galícia i Euskadi, van només a l'interès electoral, sense importar-los el bé general. Malauradament el PSOE ho ha permès i algun dels seus dirigents en veu baixa s'avergonyeix de les darreres decisions de Sánchez i els seus llepacrestes que són incapaços de defensar les institucions del 78.

Aquesta subhasta a porta tancada que s'ha viscut els darrers dies per aprovar un pressupost amb concessions en educació, desnonaments, presons o l'autonomia fiscal de les comunitats no té ni cap ni peus. El PSOE és una nau sense direcció amb un Pedro Sánchez que només pensa en una cadira que en qualsevol moment pot trontollar. El poder és una màquina de col·locar militants, simpatitzants i amics per la qual cosa de moment tothom calla. Ja se sap que amb allò del sou no s'hi juga. Però en qualsevol moment pot esclatar tot si es continua governant sense pensar en els ciutadans i la globalitat del país.