Que J. L. Trapero hagi estat restituït en el seu paper de major dels Mossos d'Esquadra (ME) era de justícia. Vaig seguir el judici a Trapero i la cúpula d'Interior fins al confinament; després continuà i quedà llest per a sentència el 20-VI: 31 sessions. En vaig fer la crònica aquí mateix el 27-VII. Quan els fiscals Rubira i Carballo van començar dient que donaven per provats els fets del judici del Tribunal Suprem (TS) contra els líders independentistes, la presidenta de la sala segona de l'Audiència (AN), Concepción Espejel, els va parar els peus: aquell era un altre judici i es donarien validesa als fets que s'hi provessin i no a d'altres.

Volent fer bé les coses, es va posar la soga al coll. La magistrada, esposa d'un coronel de la GC, era la guardiana de la condemna de la cúpula dels ME. Si Trapero era absolt, no sols amics del seu marit (de Baena a Pérez de los Cobos) quedarien en entredit, sinó que els Mossos d'Esquadra (ME) apareixerien com un cos policial més modern i eficaç que no pas les FCSE, que actuen contundentment sense mediació de cap mena, cosa que sí que fan els ME. I no: es tractava de seguir-los desprestigiant. A més, la sentència de Marchena no podia ser qüestionada, amb la policia absolta i el conseller J. Forn, que la regia, a la garjola. No. L'absolució era impensable. S'ordí un pla: nomenar ponent el jutge progressista Ramon Sáez Valcárcel, fora de tota sospita (a l'AN havia absolt els joves que van bloquejar el Parlament el 2011, però Marchena ja els acabà condemnant al TS). Sáez seria marcat per la presidenta i l'altre magistrat, el jutge conservador Francisco Vieira. Tot la mar de ben planificat: a males (si Sáez es decantava per l'absolució), la condemna seria per 2 a 1.

Tanmateix, la sala segona va topar amb una advocada com Olga Tubau, que va saber aïllar mil·limètricament i pulcra el que eren fets provats del que eren suposicions, conjectures o percepcions. Els fiscals anaven de bòlit. Marchena no va voler acarar Pérez de los Cobos amb Ferran Lòpez, el segon dels ME, per saber qui havia donat permís per actuar a les FCSE separadament dels ME: fou un covard. Tubau ho va fer dir a De los Cobos: José Antonio Nieto, secretari d'Estat, un home que, per cert, ha sortit impune de tot l'afer. I la sala va topar amb un jutge capaç d'escriure una sentència antològica, seguint els fets provats cronològicament i primmiradament (començant pel 20-IX, seguint pels mandats de fiscalia i per la interlocutòria de Mercedes de Armas del 27-IX, on es demanava respectar la «convivència ciutadana», i acabant en l'1-O i en els dies posteriors). Hi rebat, punt per punt, la hipòtesi acusatòria. Resultat? El jutge Vieira, seduït per la manera de fer de Sáez, votà al seu costat. L'hipotètic 2-1 del bàndol conservador, el passat 20-X resultà a l'inrevés.

M'he llegit les 96 pàgines de la sentència. Una delícia per als qui vam seguir el judici dels líders del procés i la podem comparar amb la sentència de Marchena. Per a un llec en Dret com servidor, va ser el primer que em cridà l'atenció. Llenguatge clar i escarit, auster, sense supòsits ni judicis de valor ni ironies ni cites (només menciona el Codi Penal per esmentar els delictes de sedició i desobediència i les costes!) Tota ella es basa en fets provats i en fonaments jurídics. Recórrer-la era impossible i els fiscals van haver de llençar la tovallola.

Seguim-la una mica, perquè és una sentència que no es deixa res al tinter (fins fa una referència a Millo) ni diu una paraula de més (bé que se'n poden inferir moltes contra la sentència de Marchena). De la manifestació del 20-IX, per exemple, davant de la Conselleria d'Economia, l'actuació del major «no fue de colaboración con los independentistas, sino que afrontó la situación de un modo que evitó graves daños». Del cèlebre i anònim document EnfoCats i de l'agenda Moleskine, on es llegia que per a Trapero sols hi havia una legalitat, més que un indici acusatori, diu, és un contraindici; i qualifica així d'altres actuacions lloables dels ME, com l'actuació a Unipost. En definitiva, el 20-IX Trapero «apoyó a la comisión judicial facilitando la salida de la letrada» i enalteix les intervencions policials fetes amb mediació. A més, explica les reunions del 26 i 28 amb el president (que Puigdemont oblida en el seus dos llibres), i la de la Junta de Seguretat del mateix dia, on, davant de Nieto, li manifestà que els Mossos «complirien la llei i les decisions dels jutges».

Demolidor el darrer punt dels fets provats: «No se ha acreditado que los Sres. Soler Campins, Puig i Casañas y Trapero Álvarez y la Sra. Laplana Cocera, en el ámbito de sus competencias respectivas, hubieran tratado de impedir o dificultar el cumplimiento de las resoluciones del Tribunal Constitucional, del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña o de la Fiscalía Superior de la Comunidad Autónoma. Tampoco resulta que se hubieran puesto de acuerdo con quienes lideraban el proceso independentista ni que hubieran apoyado sus actos propiciando la pasividad de la policía autonómica» (13). L'actuació obeïa a una ponderació d'interessos amb la finalitat de minimitzar danys.

Ròssecs? La primera bufetada és per a la Magistratura. Com es poden explicar i valorar els mateixos fets i proves, comparant les dues sentències, de manera tan diferent? (Tres, si comptem la sentència dels membres de la Mesa al TSJC!). La segona bufetada és per a Marchena, Nieto, Pérez de los Cobos, Baena, els informes dels quals han estat tractats de forma absolutament diferent. (Bandejo Nieto i els dos GC, que faria bé el conseller d'Interior de posar-los un plet per perjurs.) Segons la sentència de Marchena, Forn hauria acceptat els criteris dels ME amb l'excusa de la preservació de la «convivencia ciutadana», «sin dar cuenta, desde luego, del sentido interesadamente atribuido a tal expresio?n. Con ello disimulaba -siquiera de modo inverosi?mil- su verdadero propo?sito de que la actuacio?n de los Mossos no constituyera un riesgo para el objetivo delictivo de los coacusados» (punt 10 de Marchena). Si els ME van actuar bé -cosa que Marchena s'ha de menjar amb patates-, i Forn n'acceptà els criteris, què hi fa encara Forn a la presó? La tercera bufetada és per al model policial espanyol, que carrega abans de voler cap mediació. La sentència demana implícitament un canvi d'actuació de les FCSE. I en aquest sentit, toca la política: arriba a suggerir que l'1-O, abans de les càrregues contra la ciutadania, es podia haver declarat l'estat d'alarma.

El jutge Sáez fa una defensa a ultrança del dret de manifestació «incluso en reuniones ilegales». I, per postres, pondera i valora el model policial del cos de ME, que inclou la mediació com la que va dur a terme Jordi Sánchez. Algun intel·lectual hispànic es demanarà en algun diari què hi fan els Jordis a la presó? Actor non probante, reus est absolvendus.