Fa mig segle, Jeff Nuttall publicava Bomb Culture (1968); Nik Cohn, Awopbopaloobop Alopbamboom (1969), i George Melly, Revolt Into Style (1970), les cròniques més estimulants de les dues primeres dècades de la música rock i les cultures juvenils britàniques que van proliferar al seu voltant. Als Estats Units, tota l'obra de Tom Wolfe, combinant observació i empatia, va atrapar el gust únic de cada subcultura: la seva sensibilitat, el significat dels rituals, l'argot i el sistema de valors que utilitzava per definir-se. Per exemple, Radical Chic and Mau-Mauing the Flak Catchers (1970) és un divertit estudi de l'obsessió de determinats intel·lectuals de cultivar amistats marginals i causes proscrites. També ho va ser The Electric Kool-Acid Test (1968), on l'autor va seguir la pista de Ken Kesey and The Pranksters, grup d'anarquistes en estat d'al·lucinació perpètua, a bord d'un autobús màgic que travessava Amèrica en l'era hippie. Fear and Loathing in Las Vegas (1971), de Hunter S. Thompson, és una prolongació subversiva de la conquesta de l'oest empresa per l'escriptor i el seu advocat sota els efectes de mil drogues. A Hell's Angels (1967), aquest mateix redactor va optar per participar en una investigació que el va acabar atropellant. Avui -deixant al marge la pandèmia-, no es publiquen llibres com aquests perquè els periodistes no hi pensem o perquè els moviments actuals no donen tant de si?
