Rafael Ribó, síndic de greuges de Catalunya, va ser elegit president de la institució el 17 de juny de 2004. Sis anys més tard, el 2010, era reelegit per un període addicional de nou anys, després de modificar la llei per ampliar la durada del càrrec.

Amb més de 75 anys, postergada la seva jubilació daurada, continua aferrat a la cadira malgrat haver-se exhaurit el mandat.

En aquesta llarga etapa al front de l'organisme encarregat de «protegir i defensar els drets i les llibertats constitucionals i estatutàries dels ciutadans» ha demostrat una murrieria insultant per tal d'evitar posar punt i final a la seva carrera de saltimbanqui de la política.

El síndic manifesta emfàticament que el seu poder és la persuasió. Bé, una qualitat que no es correspon amb l'activisme nacionalista desplegat. Més enllà d'uns quants estirabots, és notòria la seva bel·ligerància contra els qui s'oposen a les tesis sobiranistes.

N'hi ha prou amb uns exemples per il·lustrar un tarannà renyit amb la imparcialitat i neutralitat ideològica que se li suposa a un defensor del poble.

Així, entre altres qüestions controvertides, ha defensat el model d'immersió lingüística posicionant-se contra el bilingüisme, ha culpat l'Estat de generar una «regressió en drets i llibertats a Catalunya», ha avalat el referèndum il·legal de l'1 d'Octubre i ha exigit la llibertat dels polítics independentistes empresonats.

Recentment ha desbarrat de nou en un informe presentat al Parlament de Catalunya titulat La garantia del dret de sufragi actiu en les eleccions al Parlament de febrer de 2021 en el marc actual de pandèmia. En síntesi, proposa crear una comissió d'experts per valorar la idoneïtat de la celebració de les properes eleccions; exigeix criteris objectius, sanitaris i constitucionals per decidir si es donen les condicions per continuar amb el procés electoral; recomana explorar si es podria promulgar una llei catalana electoral i suggereix valorar la possibilitat d'ampliar a dos dies consecutius la jornada electoral o l'ús d'una urna mòbil per a persones que no puguin sortir del domicili.

Déu-n'hi-do! Són divagacions d'un síndic que aspira a marcar l'agenda política?

En el rerefons hi ha un intent groller de donar suport a les tesis de Puigdemont de posposar les eleccions autonòmiques i guanyar temps per reforçar Junts per Catalunya mentre desgasta sense miraments ERC.

De fet, el síndic ha perdut tota credibilitat, ha abandonat la necessària moderació, ha protagonitzat episodis vergonyosos i ha assumit l'autoria de disbarats sonats.

Quina trajectòria! Un dirigent comunista tardà, que va afiliar-se l'any 1974 al PSUC i va ser el seu secretari general de 1986 a 1997, convertit en un lacai de Puigdemont.