02 de desembre de 2020
02.12.2020
Diari de Girona

La cura

02.12.2020 | 00:36
La cura

De les expressions que tenim per referir-nos als antídots del dolor, aquesta que ens assegura que «el temps ho cura tot» és una de les més recurrents i també més enganyoses. Ho és per molts motius, perquè la sola anàlisi de l'afirmació està plena de paradoxes i contrasentits. El primer, segurament, convertir el temps en un subjecte independent de la nostra percepció, perquè és aquesta, i no el temps pròpiament dit, el que li atorga les seves propietats. No és, doncs, el pas del temps el que ens curaria, sinó la nostra capacitat per servir-nos-en amb aquest objectiu. I la veritat, tampoc no ho acabem d'aconseguir mai: el dolor no desapareix, només muta; canvia o evoluciona, però persisteix. Després hi ha l'ús del verb, aquesta «cura» a un mal incert i indeterminat. La paraula «cura», singularment poc utilitzada en temps de pandèmia, és massa genèrica, i en conseqüència no ens interpel·la amb el poder que l'expressió requeriria. No es tracta de ser guarit, sinó d'aprendre a conviure amb el dolor: només acceptant-lo, precisament, podem gestionar els seus ressons a la nostra vida, per temps que passi. I finalment hi ha aquest «tot». Ser tan inconcret implica falta de reconeixement del problema, i també fa que l'expressió resulti encara més inversemblant. És impossible que hi hagi una cura per a tot, perquè això voldria dir que som individus uniformes que compartim exactament els mateixos dolors, sense matisos ni peculiaritats. El temps ens concerneix a totes i a tots, sí, però la percepció és de cadascú i, al fil d'aquesta, les cures depenen de la nostra respectiva experiència, capacitat i voluntat. Cada vegada que algú apel·la al temps com a instrument guaridor està incorrent, potser sense mala fe però amb una manifesta inconsciència, en una negació del que realment som. No hi ha remeis universals al patiment perquè no som ciències exactes quan ho passem malament. Per tot plegat, faríem bé de no menystenir les conseqüències emocionals d'aquesta era que ens ha tocat viure. Hi ha qui hi treu ferro, però de la mateixa manera que hi ha persones que s'adapten amb rapidesa a les contraindicacions d'una restricció, d'altres en sortiran amb unes ferides que no seran necessàriament visibles i que costaran molt de cicatritzar, si és que arriben a fer-ho. Sortir del pou, no ho oblidem, potser ens revifa les il·lusions i ens pal·lia l'angoixa d'haver-hi estat, però no fa desaparèixer la consciència del seu fons. I més ara, quan la percepció del temps s'ha tornat més volàtil que mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook