Vaig gastar un munt de diners en cotxes, en dones i en alcohol. La resta, simplement els vaig malgastar». La frase no és de Maradona, a qui el cap no li donava per a tant, sinó del futbolista nord-irlandès George Best. Un gran jugador, encara que no tant com l'astre argentí, amb el qual compartia l'afició per la vida alegre fora del seu treball en els estadis.

A diferència de Maradona, Best no s'ho prenia gaire seriosament i sovint feia broma sobre si mateix. «He deixat de beure, però només mentre estic adormit», va dir després d'una de les seves cures de desintoxicació. «Tenia una casa a la costa», va abundar en una altra ocasió, «però per anar a la platja calia passar per davant d'un bar. Mai em vaig banyar».

Best i Maradona són dos exemples notables de com de perjudicial pot arribar a ser l'esport que en diuen d'alta competició. No tots els que el practiquen poden resistir la tensió que envolta els jugadors, sobretot en els països de passió futbolera com l'Argentina, el Regne Unit, Itàlia o Espanya, sense anar més lluny. Alguns, potser no gaires, acaben agafats a l'ampolla i/o a la farlopa, amb les enutjoses conseqüències que això comporta per a la salut.

Però no només són figures del futbol com les esmentades les que donen mal exemple als xavals que col·leccionen els seus autògrafs.

El futbol, en si mateix, és una escola de mals costums; i no solament per les efusions de racisme, xenofòbia i homofòbia que sovint es veuen als camps. En realitat, les criatures aprenen aquí l'important que és «robar» una pilota al contrari o, més directament, «pispar-li la cartera» a qui es despista amb la pilota.

A més d'aquesta apologia del furt, és habitual que es lloï la comissió de faltes «tàctiques» sobre l'adversari; i no és estrany que els seguidors incitin els seus a la innoble pràctica de l'avantatgisme. Tampoc falten entrenadors que recriminin als seus pupils qualsevol gest d'esportivitat que puguin tenir amb els seus contrincants. Els més veterans recordaran encara l'expeditiu « Písalo, písalo» que va fer famós al, d'altra banda, excel·lent director tècnic Bilardo.

Tan carregats de contravalors hi ha els codis del futbol que, a diferència del que passa en la societat del comú, s'enalteixen les habilitats per a l'engany abans que el joc net. No és infreqüent que els locutors aplaudeixin les trapelleries dels que perden temps de joc i l'hi roben així a l'espectador que ha pagat la seva entrada. Les dots per fer teatre i la murrieria formen part, en realitat, de les curioses virtuts que s'exigeixen a un jugador com Déu i els cànons de la pilota manen.

Amb aquesta inversió dels valors tradicionalment considerats aconsellables no ha de sorprendre l'espectacle d'idolatria que es va organitzar dies enrere en la trista ocasió de la mort de Maradona. Es van repetir fins al cansament les imatges de cert famós gol que el jugador va marcar amb la mà, potser per promoure el joc net; i va existir una coincidència general en reputar de «déu» l'hàbil esportista.

Només als poc versats en la construcció dels ídols del futbol estranyarà que Esquerra Unida l'acomiadés amb un « Hasta siempre, comandante» (abans de reputar-lo de masclista, això sí) i que el Papa li enviés un rosari a la família del difunt. Potser el futbol sigui, més que un esport, una teologia inversa.