El meu amic Sergi Sol ha comparat Laura Borràs amb la presidenta de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso. El meu amic Xavier Sala i Martín, ofès, ha comparat Sergi Sol amb Alfonso Guerra, acusant-lo d´odi.

Laura Borràs és una trista paròdia de tot el que és i representa la presidenta de Madrid. Qualsevol comparació seriosa fóra fer-li un elogi immerescut i desmesurat. Comparar Ayuso amb Borràs és comparar el lliure mercat amb el mercat de Sant Antoni. Utilitzar Ayuso com un insult és no entendre com es crea la riquesa ni com es defensa. És no entendre la depriment decadència de Catalunya ni l´auge de Madrid. Esquerra, de la mà de Sergi Sol, ha fet valuosos passos en la correcta direcció de l´acceptació i la comprensió de la realitat, i tot i que tenen un candidat de pa sucat amb oli, per primera vegada aquest partit intenta fer alguna cosa més intel·ligent que proclamar-se hereu de Macià i de Companys. És important que els republicans acabin d´entendre que són els individus, i no les administracions, les que creen llocs de treball i prosperitat, i que un empresari sap sempre molt millor com gastar els seus diners que no pas un funcionari. Els impostos abrasius, a la llarga, només duen misèria, estancament, i societats amb alts índexs de suicidis. La socialdemocràcia nòrdica és en aquest sentit un dels exemples més mal posats de la Història. Poques coses hi ha tan depriments com ser d´un país nòrdic.

Si Esquerra vol governar amb eficàcia haurà de pensar en desregular, en privatitzar i en abaixar impostos. El somni socialista, tan adscrit a un cert independentisme, és una de les explicacions més clares de per què els intents de convertir Catalunya en un Estat han fracassat sempre. Aquest somni socialista que ha escorat inexorablement el catalanisme cap a l´esquerra més radical i fracassada, més ressentida, amb plantejaments més absurds i contraris als interessos de la Humanitat.

Si l´independentisme s´hagués articulat des de la dreta, és a dir, des dels deures, des de la responsabilitat, des de l´autoexigència, i en definitiva, amb mentalitat empresarial, i no funcionària, i no victimista, i no reclamant drets que no existeixen, ni greuges que a ningú no li importen, ni per descomptat utopies col·lectivistes que han de fer caure la cara de vergonya a qualsevol persona amb dos dits de cervell, i de compassió; probablement la sort nacional de Catalunya hauria estat una altra. Però en lloc de Suïssa van triar Uganda, i inevitablement havia de ser fos el destí que els esperava.

Si Isabel Díaz Ayuso o Esperanza Aguirre haguessin comandat la independència de Catalunya potser tampoc l´haurien guanyada, però dubto molt que haguessin fugit o s´haguessin lliurat a la policia. Ni tan sols per una qüestió de valentia, sinó per una qüestió de coherència. A Laura Borràs li agraden els cotxes d´alta gamma i la roba delicada. A mí m´agraden els restaurants d´alta cuina. Criticar algú pels seus gustos sempre és més fàcil que pagar-los. Esquerra té ja un candidat prou fluix i poca cosa com per cometre errors no forçats criticant el seu principal adversari amb els arguments equivocats. Sergi Sol és amic meu de fa molts anys. Molt amic meu. I té raó en els seus altres arguments i jo també penso que una Catalunya presidida per Laura Borràs seria una Catalunya pitjor que una Catalunya presidida per Pere Aragonès, tot i l´escassa capacitat per al lideratge del candidat republicà.

Un altre vell i estimat amic, Xavier Sala i Martín, m´ha igualment sorprès usant la figura d´Alfonso Guerra amb menyspreu. Jo no crec que Alfonso Guerra odiï ni més ni menys del que odia el meu amic. Jo crec que Alfonso Guerra és o era un polític intel·ligent, culte, refinat, amb una idea forta del que Espanya és i representa. Aquesta idea l´ha defensada sempre. Des del govern, des de l´oposició i ara que ja s´ho mira retirat de la política. Alfonso Guerra és un ordaor brillant, un home amb un poderós sentit de l´humor i de la responsabilitat, i una vegada més, si Convergència o Catalunya haguessin tingut un líder com ell -versió maulet- estic convençut que s´haurien estalviat molts dels errors que han dut tant el partit com el país a aquesta inapel·lable derrota. Pretendre que Laura Borràs és una candidata ni mitjanament digna del que un dia fou Convergència són ganes d´enganyar-se, i de tornar a perdre. Potser li guanya les eleccions a Pere Aragonès, però per a fer què? No és seriós anar amb Laura Borràs pel món. No és seriós que un partit com Convergència faci la comèdia de voler-nos fer creure que ja no és Convergència i que a més a més posi de candidata una dona d´un tan baixíssim nivell polític.

Amb la quantitat d´arguments que hi ha per desmuntar Borràs, comparar-la amb Ayuso és, a banda d´un elogi, una torpesa. Amb el lamentable planter de polítics que presenta Convergència, criticar Alfonso Guerra és dir que són verdes. Sergi Sol i Xavier Sala no només són amics meus. També són dues de les persones més intel·ligents, cadascuna en el seu àmbit, de les diferents sensibilitats independentistes. Haurien de fer servir el seu talent per a les metàfores adequades perquè la cua de la mediocritat ja no se sap ni on acaba.