Acomiadar-se és un tema que dona de si. La cantant Julieta Venegas, que tan bé toca els vímets emocionals, dedicava una de les seves cançons a descriure el final d´una relació que havia deixat de funcionar. No es portaven malament, però tampoc prou bé. Gràcies pel viscut i adeu. Els mexicans tenen facilitat per entonar comiats. Penso en Carlos Rivera i el seu Recordar i noto un rum-rum a la boca de l´estómac. Serà perquè aquest adeu és el d´algú que se´n va definitivament. El meu pare tenia una manera elegant de marxar. Simplement, se n´anava dels llocs. No cridava l´atenció, però deixava un bon record. Mentre hi va ser, ho va donar tot. El meu germà ha heretat aquesta qualitat.
En l´època en què jo sortia de marxa, més o menys el segle passat, el meu amic Toni anunciava que se n´anava al lavabo i ja no tornava. Volia evitar els comiats destorb. Els de quan tornarem a veure´ns o per què te´n vas si és massa aviat. Cal saber dir adeu sense necessitat de justificar-se. També en el segle passat, vaig tenir un xicot amb el qual invertia molt de «telavabobany» repetia el mantra de «no, penja tu primer», mentre algú picava la porta. Com era d´esperar, vam acabar avorrits l´un de l´altre. Vaig tenir un altre amb el qual només em besava. Començàvem a l´hola i acabàvem en l´adeu. La relació va finalitzar per cansament mutu.
El món del WhatsApp ha obert la porta a la complexitat i, com amb els números, poden fer-se combinacions infinites. Dones les gràcies i reps una emoticona amb el polze enlaire. Envies un somriure i et tornen una cara envoltada de cors. Com que et veus obligada a reconèixer aquest acte d´amor, respons amb una altra careta d´ulls amorosos. I, així, fins a entrar en un bucle infinit de qui dona més petons, perquè tancar l´aplicació mentre l´altre està en línia és un gest de mala educació.
La meva àvia em deia adeu alçant el braç i desitjant-me que gaudís de la vida. Jo li responia amb un fins demà i ella, que ho deixava tot en mans de Déu, em replicava que només si Ell volia. El meu avi ens acompanyava fins al cotxe. Ens posàvem en marxa i ell es quedava a la vorera, mirant com ens allunyàvem. Em pregunto en què pensaria en veure´ns marxar. Jo també observo els meus fills caminar sense mirar enrere, quan els deixo al cole. Que siguin feliços, penso i, en homenatge a la meva àvia, li prego a Ell que així ho vulgui. Potser, el meu avi desitjava el mateix mentre mirava el cotxe allunyar-se. La història es repeteix.
Alguns comiats són un alliberament. M´agradaria ser dona de les que saben donar un cop de porta. A més de sorollós, és terapèutic. Com saber engegar algú o ser capaç de bloquejar el contacte de qui et dona mala vida. Cal practicar la incorrecció política, per salut mental.
Altres comiats són tristos. Com el de la persona a qui vols i que un dia deixa de recordar el teu nom i, més tard, la teva cara. Aquests són fastigosament dramàtics. Em pregunto què haurà estat d´aquell xicot que besava tan bé. Potser ens vam acomiadar massa aviat.
