Aquests dies els governs ens estan posant noves normes que trenquen amb les nostres rutines que tenim des de les nits del temps. Estem assajant sociabilitats noves en una mena d´enginyeria social inimaginable. Ja no es tracta de debatre en el pla teòric un seguit de normes sinó que les estem assajant en la pràctica.

Un dels aspectes és el dels horaris. Toc de queda, horaris dels bars i restaurants que a les deu han de tancar. Nombre màxim de persones al voltant d´una taula.

Burrhus Frederic Skinner va escriure l´any 1948 el famós llibre Walden dos; en ell plantejava noves formes de convivència social i familiar que van donar lloc al fenomen de les comunes dels anys seixanta. Tenia com a referència el llibre Walden, d´Henry David Thoreau, l´home que va anar a viure a un llac i que es inventar el concepte desobediència civil. Era per dir-ho ràpid el primer hippy. Una part de les propostes de Skinner eren una forta critica de les famílies en aquell moment fonamentades en la supervivència i no en l´amor. Però hi havia una altra part d´enginyeria social que feia por.

Ara passa el mateix, per frenar el virus ens proposen fer coses inversemblants com anar a sopar a dos quarts de set o dinar amb pocs minuts per por que la conversa amb el nostre acompanyant no ens contamini. A més ens diuen millor no parlem amb el que està al nostre costat al tren per la mateixa raó. Això ens fa plantejar el debat recurrent sobre si hem de fer horaris europeus. Quina insensatesa! Són els nord-europeus els que ens han de copiar a nosaltres. No saben viure. Jo vull dinar amb dues hores i sopar tard.

Els que ens volen fer canviar els horaris no diuen mai que el problema no és a quina hora dinem, ni amb quant de temps sinó que treballem massa hores. De fet a Catalunya treballem 300 hores més que a Alemanya, per exemple. Ens podríem jubilar quatre anys abans si suméssim aquestes hores fetes de més al llarg de la vida.

Íñigo Errejón l´encerta quan proposa un pla pilot de reducció de la jornada a les 32,5 hores o quatre dies la setmana amb el mateix sou. Li han dit de tot. Crec que tot i perdre la votació ha fet una proposta molt sensata. El mateix es deia quan es va plantejar fer festa el dissabte a la tarda, després el dissabte al matí i més tard la pràctica generalitzada en molts sectors de la festa divendres a la tarda.

Vull un món on puguem dinar en dues hores o dues hores i mitja, treballar de dilluns a divendres i sopar a la nit. Qui vulgui fer el passerell i treballar molt, dinar cogombres en mitja hora sense la conversa d´algú i sopar a les set i anar a dormir a les 10, allà ell. A mi em sembla un malson, com de fet ens està passant aquests dies.