Aquest govern està bastant menys coordinat internament que els que va dirigir el senyor Rodríguez Zapatero entre 2004 i 2012, que van batre rècords perquè cada ministre anava per lliure i no guanyàvem per a emocions: Defensa (Bono) venia avions a Veneçuela a esquena d´Exteriors (Moratinos) que l´hagués advertit que l´operació era impossible perquè els avions tenien components americans i Washington la vetava. O les Corts aprovaven una Llei d´Educació mentre Justícia (López Aguilar) feia el paperot de discutir-la amb la Conferència Episcopal, i després demanava al Congrés l´aprovació dels matrimonis entre persones de el mateix sexe el dia abans d´una visita dels Reis al Vaticà. I Defensa (aquest cop Chacón) retirava als nostres soldats de Kosovo sense informar Exteriors, provocant un enuig dels EUA similar al que va motivar la retirada de les nostres tropes de l´Iraq, també orquestrada per Defensa a esquena d´Exteriors. Els ministres anaven per lliure i faltava un director d´orquestra.

Ara és pitjor perquè el director no mana i a més apareix un sotsdirector que li treu la batuta amb el consegüent desconcert general. El que en temps de ZP era simple desordre ara és una cosa volguda perquè Pablo Iglesias, flamant vicepresident segon, s´ha adonat que no li és rendible estar callat en un govern que gestiona malament la pandèmia i que a sobre ha de donar la cara per la crisi econòmica, i per això busca protagonisme en qüestions simbòliques que surten gratis i a més li donen titulars com ficar-se amb la monarquia i parlar de la república buscant passar a Pedro Sánchez per l´esquerra, que algun dia aquest se n´adonarà que el seu enemic més perillós no és el PP sinó Unides Podem.

Al marge de fer amb Bildu i Esquerra una esmena per evitar desnonaments al pressupost que ell mateix havia negociat amb Pedro Sánchez i que ha aixecat polseguera al PSOE, aquests dies ha fet altres incursions en l´àmbit de la política exterior tan dolentes per al país com segurament bones per a ell.

Així va passar quan va acompanyar el Rei a la cerimònia de presa de possessió dell nou president de Bolívia, Luis Arce, el que constitueix un honor quan el costum és que al Rei l´acompanyi un ministre i no tot un vicepresident i a més en aquest cas ja l´acompanyava la ministra d´Afers Exteriors, com sembla normal. Es pot pensar que s´ha fet perquè Bolívia és un país molt estimat i era convenient donar més realç a la nostra delegació. Però resulta que quan el senyor Iglesias va arribar a Bolívia es va dedicar a treure-li protagonisme a Sa Majestat al signar amb altres líders americans d´esquerres l´anomenat «Manifest de Bolívia» dirigit «contra el colpisme d´ultradreta», una cosa que a més està completament fora de lloc en el context d´una visita règia. A mi no m´agrada gens el colpisme ni d´ultradreta ni d´ultraesquerra ni mig pensionista. Ni crec que li agradi a ningú. Però al signar-lo, el senyor Iglesias va confondre voluntàriament davant el món les seves opinions personals (o del seu partit) amb la posició del Regne d´Espanya. Com explicar ara a Brussel·les o a Washington que el que ha signat amb solemnitat el vicepresident segon del overn a La Paz no és la política d´Espanya?

I no content amb això, també va fer una declaració a favor del Front Polisario i d´un referèndum d´autodeterminació al Sàhara Occidental que és una cosa que demana l´ONU des de fa anys però que la diplomàcia espanyola fa anar amb guants de seda, conscient que es tracta d´un assumpte molt delicat perquè afecta molt directament a les nostres relacions amb el Marroc i amb Algèria. Si en aquest moment estan arribant pasteres a Canàries amb immigrants en nombres no vistos abans, gairebé tots marroquins que surten de platges del Sàhara que creen un gravíssim problema en unes illes desbordades en la seva capacitat d´acollida i amb poca ajuda del govern de Madrid, caldrà preguntar a Rabat per què no col·labora més en el seu control, i a això segurament va anar al Marroc el ministre Grande Marlaska, mentre els líders canaris d´Unides Podem demanaven la seva dimissió. ¿UP demana la dimissió d´un ministre del govern de què forma part? No és difícil concloure que el Marroc està molt molest amb el senyor vicepresident segon, que ha tornat a fer declaracions bones per a ell però dolentes en aquests moments per a Canàries, per a Espanya i per al seu govern, fins al punt que alguns ministres s´han sentit obligats a recordar-li que el president es diu Pedro Sánchez. Com si Iglesias no ho sabés. El que passa és que no li importa.

Sé que ens falta costum i que cal aprendre que un govern de coalició no són dos governs en un, sinó dos partits (o més) que pacten un govern amb un programa comú que després els compromet i que han de complir. El senyor Iglesias ho sap molt bé però no fa cas perquè creu tenir agafat al senyor Sánchez per on vostè s´imagina i per això li imposa amistats tan perilloses com la de Bildu o la de la mateixa Esquerra que són dos partits que obertament reconeixen que el seu objectiu és «debilitar» o «tombar» l´Estat, dinamitar des de dins i acabar així amb la Constitució de 1978. Cal un cop de puny a la taula. Però Sánchez és feble i no s´atreveix.