Entenc Presidentorra. Una pancarta no és fàcil de guardar, i la seva senyora li donava cada dia la tabarra perquè la llencés, que sempre ens portes a casa les teves rampoines i després no hi cabem. Així que va encolomar-la al Museu d´Història de Catalunya. Espero que es faci el mateix que amb els monuments franquistes i s´hi inclogui una interpretació que, com en el cas dels jous i fletxes que encara adornen alguns ponts, situï la pancarta en el seu context. Un text com «gràcies a incomplir la llei negant-se a treure aquesta pancarta, Presidentorra es va poder retirar a disfrutar de la pensió que ell mateix s´havia apujat poc abans». Amb aquesta funció didàctica sí que valdrà la pena portar els nens a admirar-la, és bo que sàpiguen que viure a cos de rei es pot aconseguir de moltes maneres excepte treballant. Hi ha nens irresponsables que volen estudiar per a metges o enginyers, com si estiguéssim encara als setanta, en lloc de fer-se polítics llacistes.
Els deliris de grandesa ataquen la gent insignificant, ningú imagina Churchill creient-se Napoleó. Només algú com Presidentorra, conscient que ha passat per la vida sense fer res de profit excepte provocar la riallada -involuntàriament-, truca a un museu oferint la pancarta que un dia va penjar. I només un museu d´història petit, conscient de ser una simple broma on estudiants de primària vegin batalletes amb ninots de mida natural, no és capaç de dir-li per on es pot ficar la pancarta i penjar-li el telèfon. S´han ajuntat la fam i les ganes de menjar, és a dir, un personatge insignificant i un museu insignificant. Estava clar que arribarien a un acord.
Quan s´inauguri el Museu de l´Hampa de Catalunya -no es troba un equipament amb prou superfície per encabir-hi totes les obres-, s´hi podrà traslladar la pancarta. Allà, entre declaracions d´independència, caixes de resistència, l´autèntic maleter dins del qual va fugir el Vivales, declaracions jurades de «en 18 mesos independents», la graella d´un dia qualsevol de TV3 i un gegantí arxiu amb les nòmines i contractes de què s´han beneficiat familiars i amics del llacisme, les generacions futures es divertiran en veure que idiotes eren els seus ancestres.
- Mira, fillet, això era una samarreta de l´ANC. Deien a tothom que en comprés una cada any, i la gent ho feia sense preguntar on anaven els diners. No riguis!
- Però m´has promès que veuríem la pancarta! No vull marxar sense veure la pancarta de la vergonya! De debò hi havia qui es prenia seriosament el que deia?
Amb la presència permanent de la pancarta i l´esporàdica de Presidentorra per fer-ne donació oficial, el Museu d´Història de Catalunya es converteix en el Museu de la Historieta, cosa que és un prestigi per Catalunya, perquè de museus d´història n´hi ha molts al món, però de la historieta no gaires. Presidentorra forma part del TBO de Catalunya, però com que ell continua veient-se en la Història, es pensa que és històric tot el que fa, des de pancartes a declaracions, passant per deposicions especialment dificultoses, en fi, tot allò que li suposa esforç semblant.
En països normals, quan algú així es presenta en un museu, criden el psiquiatre de guàrdia. A Catalunya, exhibim les dues coses -pancarta i individu que l´ha portat- en lloc de tancar-les juntes a la mateixa cambra de parets embuatades d´alguna institució mèdica.