És el cas de la cèlebre faula africana de l´escorpí i la granota. Quan el primer clava el seu agulló verinós a la segona enmig del gran riu que travessen plegats ?-cosa que provocarà la mort inevitable de tots dos-, l´escorpí no s´està de confessar: «No puc evitar-ho. És la meva naturalesa... I és la naturalesa del Partit Popular atacar sense defallir la identitat catalana, la llengua i la cultura del nostre país: ho porten en els gens des de l´origen del partit, a les tèrboles aigües del franquisme. Per això ho han tornat a fer: de la mateixa manera que l´any 2006, quan es tramitava la reforma de l´Estatut d´autonomia, van posar parades per tot Espanya a fi de recollir signatures contra l´expansió del nostre autogovern, ara han tornat a muntar taules per aplegar firmes contra la nova llei d´Educació aprovada al Congrés de Diputats. L´argument d´ara s´assembla molt al de l´altra vegada: a part de l´anomenada «llibertat educativa», ho fan per «defensar el castellà» que, pel que es veu, està greument amenaçat a Catalunya...

Ningú no dubta que aquella recollida de signatures contra l´Estatut, així com el cèlebre ribot d´Alfonso Guerra i la sentència del Tribunal Constitucional, van ser el germen de la gran expansió del moviment independentista a Catalunya. Però malgrat que alguns dels líders del PP van reconèixer anys després que allò havia estat un error, ho han tornat a fer, perquè ho porten a la sang.

Algú hauria de quantificar els múltiples casos històrics en què la repressió i la ceguesa dels poders dominants han fet créixer les causes que han conduït a moviments i causes d´alliberament col·lectiu. De fet, els casos són realment incomptables, de tants com n´hi ha hagut. Una política més hàbil, més subtil, més contemporitzadora, hauria pogut fer minvar l´exacerbació dels problemes, però no hi ha manera. Ara mateix, un Govern d´Espanya que fos capaç d´amnistiar presos i exiliats i de formular una autèntica proposta política per a Catalunya aconseguiria probablement afeblir el moviment independentista i potser abaixaria d´una vegada el cèlebre suflé, però no hi ha res a fer: no hi ha motivació més gran per al catalanisme i el sobiranisme com veure que la repressió continua, que l´Estat ens continua maltractant, que s´ataca la llengua catalana i que tornen les recollides de firmes del PP.

Entre tots els casos que podríem evocar, ara mateix hem llegit un text de Josep Pla que figura en la versió catalana i original de la seva polèmica Història de la Segona República Espanyola. A propòsit del cas Macià, escrivia l´autor empordanès: «Macià arriba a Barcelona. No passa res. L´organitzador del cop de Prats de Molló és considerat com un representant del més grotesc quixotisme [...]. La policia, però, el deté i la inversió sentimental comença [...]. Quan Macià torna a Barcelona, la seva personalitat i màrtir d´heroi ja ha estat formada. L´ha formada el Govern»... Algun cínic diria, doncs, que beneïdes siguin les meses petitòries del PP. Però, mentrestant, no podem evitar la ràbia de veure un entossudiment tan gran contra la llengua catalana.