En l´Advent tornem a un temps que mai és actual, ja que es va fer amb els dits suaus de la infància, la pluja i la fred. L´Advent, que és un temps d´espera, també ho és d´intimitat. La proximitat de l´hivern convida a recuperar unes arrels que només entreveiem ja entre les boires, com la nostra pròpia infància. Aquí estàs de nen obrint cada dia el calendari, amb les seves xocolatines, els seus bitllets de cent pessetes, els seus cotxets o els seus soldadets de plom. Aquí hi ha els ritus familiars que perduren en el silenci: les tardes de diumenge davant el televisor o escoltant la ràdio, els llibres llegits amb àvida curiositat, el vapor de la boira entre els arbres morts, el so de les campanes, els vidres ?fins com paper de fumar? entelats pel baf, aquesta fred que penetra les parets i reclama el foc de la xemeneia. Veig el meu pare cuinar i la meva mare llegir; i a mi amb ella quan ja és de nit i al saló brillen els llums de les espelmes i regna una quietud que és bonica i confortable. «N´hi ha prou amb recórrer / tres o quatre tristeses / per saber que tots els països / són estrangers, que / ningú va entendre mai cap llengua», va escriure el 1983 el poeta gallec Miguel d´Ors. I potser sigui així, tot i que no exactament. Ho és en la vida, però no en la infància, ni en l´Advent, que és el temps de l´espera, un temps aliè a les servituds habituals.

Si el món pot ser un lloc reconeixible, és perquè en algun moment hem albirat una llum i una esperança. El rabí Heschel va observar que la fe consisteix a romandre fidels a uns pocs instants de llum: els que substancien la vida. I té raó. Vull creure que l´Advent mai desapareixerà, fins i tot quan les ideologies laiques hagin arrambat amb totes les festivitats religioses. És un procés ja imparable, que es mou entre el capitalisme i una novolatria que menysprea qualsevol modulació que descansi en el passat. Per descomptat, la nostàlgia és un plaer inútil que només condueix a l´exili en la pròpia terra natal, a aquesta estrangeria radical que Miguel d´Ors evocava en el seu poema. Però vull creure que no serà així, per molt que ens entossudim a esborrar totes les empremtes, com va fer Yahvé ?segons explica el salm 77? després del pas de Moisès pel mar Roig. Es pot esborrar el rastre, però no allò esdevingut, no el miracle de la infantesa.

La paternitat ?ser pares? consisteix a tornar a aquesta infància perduda, habitar de nou ?ara amb els nostres fills? el temps de l´Advent. Aquest any no podrem complir amb el ritu anual d´apropar-nos al basar nadalenc de l´església sueca, però sí amb el de decorar la casa, coure les galetes de mantega, llegir Dickens, comprar torrons i polvorons a Santa Clara, escoltar Hansel i Gretel ?la meravellosa òpera infantil de Humperdinck?, veure Que bonic és viure, obrir els calendaris, rebre postals nadalenques i enviar-ne d´altres. Pensar que tot acaba i que tot neix i que l´únic temps de què disposem ?com ens recorda J.C. Llop? és el present, «on per cert hi són tots els altres».