05 de desembre de 2020
05.12.2020
Diari de Girona

L’astúcia de la raó

05.12.2020 | 01:13
L’astúcia de la raó

Tothom qui escrigui sobre assumptes polítics ha de seguir una regla d´or, si vol mantenir la decència: no lloar qui ostenta el poder. Aquesta divisa s´aplica més en aquest país, en el qual els poders públics, en general, són una mica murris. Lloar aquí és exposar-se a haver d´empassar-se les lloances. Ho hem vist en l´assumpte de l´IVA de les mascaretes, en la qüestió de l´exigència per part de Transparència de lliurar els noms del comitè científic de la pandèmia, o en la inauguració de l´hospital Isabel Zendal.

No obstant això, qui escriu sobre els assumptes públics ha d´evitar també una altra cosa com la pesta: dedicar-se a ser el censor de les murrieries de qui exerceix el poder. A Espanya són tantes i tan contínues que un escriptor així es convertiria en un pesat moralista. I la gent hispana només menysprea una cosa una mica més encara que al trampós, i és al purità que turmenta amb els mals del món.

Entre lloar i censurar, qui escriu sobre els assumptes polítics ha de trobar el camí per empènyer la realitat cap al millor, fent una mica els ulls grossos en atenció a una finalitat superior i positiva. És així com hem de mirar l´aprovació dels pressupostos generals de l´Estat. Com a procés ha estat lamentable, però és preferible tenir nous pressupostos, i és preferible que ho hagi fet aquest Govern i no que els hagués fet un govern inspirat en la mentalitat d´Isabel Díaz Ayuso.

Que hi hauria pressupostos semblava evident. Ningú que pogués posar la mà a distribuir els 140.000 milions que vindran de Brussel·les deixaria passar l´ocasió. Que Pablo Casado hagi de carregar amb força contra el Govern, exagerant la posició crítica, té a veure amb el fet que sap que ara el PSOE, el PNB, UP i ERC tenen a les seves mans una intervenció de calat en l´estructura econòmica espanyola. No serà un moment econòmic constituent, per descomptat, però es prendran decisions d´importància estratègica. Això serà dur d´empassar, però no es podrà evitar. I això no és el més important. Els pressupostos permeten que una pluralitat de forces polítiques locals trobin el camí d´un acord central, la qual cosa necessàriament reforçarà la tendència a enviar al Parlament forces minoritàries, però decisives. Si Terol Existeix acosta a la seva província 5 milions d´euros, no veig el motiu pel qual no insisteixi en aquest camí. Així que l´important és que els pressupostos consoliden una estructura de representació política més plural.

Ja que hem quedat en no lloar cap poder, sembla lògic que com més fragmentat estigui, menors seran els mals. És com si tot el procés estigués presidit per una astúcia de la raó. Ells busquen una cosa, el poder, però la realitat els porta a una altra potser millor, un poder més fragmentat. Això avui a Espanya és bo. Els pressupostos permeten sospitar que l´actual constel·lació de forces polítiques serà estable perquè una majoria governamental alternativa a aquesta serà relativament difícil de trobar.

En aquest sentit, la major preocupació és què argumentaran els partits independentistes per implicar-se en una governació estatal que podria tenir cert futur. Per descomptat, les dues forces independentistes han fet el que sempre han fet les forces polítiques espanyoles des de don Pelayo: unir-se davant el repartiment d´un botí segur. Però encara han de justificar davant les seves bases que aquest pacte és un assumpte excepcional, limitat i en el fons insincer. Això es deu al fet que les bases, que no manejaran els diners, tenen com a sentiment encara més fort la fixació a un imaginari d´avorriment a Espanya, cosa que és específicament espanyola. Sens dubte resulta evident que l´Espanya de la majoria pressupostària no pot inspirar cap por a la llibertat d´una minoria nacional raonable.

Però així és això. Són raonables per repartir diners, però no per manejar senti ments. Així que les dues forces (ERC i Bildu) han sortit a l´uníson dient que en aprovar aquests pressupostos s´acosten més a la República Catalana i a la destrucció de l´Estat. No ho fan pels avantatges econòmics que assoleixin, sinó perquè acceleren la descomposició de l´Estat. Sense aquesta paga emocional, no funciona la seva política. Per descomptat, això ho combregaran els seus fidels, perquè tenen una llarga trajectòria d´autoenganyar-se. Un cop més no els farà mal. Però és una veritat tan simple com una sardana que aprovar aquests pressupostos ni debilita en absolut l´Estat espanyol ni acosta a la República Catalana ni a res que se li assembli.

Si algú es pren seriosament la idea que pactar amb Esquerra o amb Bildu trencarà el PSOE, perquè Lambán, García-Page o altres protestin, s´ha de treure aquesta idea del cap. Aquests territoris pinten el que pinten en el panorama d´unes Corts Generals. Han de dir el que diuen perquè el seu electorat tira a sorts el dia abans si dona majoria al PP o al PSOE, però res més. La gran transformació és que el PSOE no guanyarà fàcilment de nou Andalusia. I, per tant, haurà de governar a Madrid amb el País Basc i Catalunya.

El punt feble de tot això és com sempre Madrid. Donada la constitució de l´electorat madrileny, i donat l´error forçat de lliurar la direcció socialista a Ángel Gabilondo, cosa que procedia d´una altra lògica política, com més s´estabilitzi el pacte amb Esquerra i Bildu més quedarà aïllat el Govern a la capital. Això es veu en dos fets. Primer, Pedro Sánchez no va ser capaç d´emportar-se dos-cents pelegrins per visitar amb nocturnitat un hospital, territori que Almeida va defensar amb ungles i dents. Segon, l´oposició al Govern de Díaz Ayuso la fa Més Madrid, no Podem, que està desaparegut en combat a escala regional. L´escena d´un Govern socialista envoltat a Madrid recorda altres èpoques, per descomptat. El mateix exemple de CaixaBank d´anar-se´n a València és també estructural de la nova Espanya. Qui sap.

Sens dubte, Madrid és el taló d´Aquil·les de Sánchez. I només té una carta per redreçar-lo. Que en les pròximes eleccions catalanes pugui presentar als espanyols una dulcificació del conflicte amb Catalunya. Un tripartit entre Es?querra, En Comú i PSC podria ser contemplat per tot Espanya amb alleujament i portaria a una repetició de la jugada que podria encarar-se sense els errors d´antany. Crec que l´enuig monumental de Felipe González, que està seriosament dels nervis, és proporcional al somriure de Zapatero. Però si Sánchez fos valent, trauria tots els presos al carrer i avançaria amb pas ferm cap a unes eleccions normals. Com que ja ha decidit fer-ho, com més aviat, millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook