Les presidencials de 1981 van enfrontar a França el vigent Valéry Giscard d´Estaing i l´aspirant François Mitterrand. Fins i tot els enemics viscerals d´admetre la degradació dels estadistes hem de reconèixer que cap enfrontament posterior europeu ha mesurat dos candidats de semblant talla. Tampoc a França, on Chirac exerceix de paròdia pantuflesca del president ara mort, mentre que Hollande llegia tants diaris com llibres devorava el seu predecessor socialista.
La corrosió de l´estatura política es mesura en centímetres literals en el salt de Giscard a un Macron jupiterí, que discurseja per surfejar l´estela del seu predecessor ara mort. Els grans estadistes no posseïen només virtuts hipertrofiades, també els seus crims estaven a l´altura de la dimensió sobrenatural que van aconseguir. Mitterrand tolera l´enfonsament amb mort del Rainbow Warrior de Greenpeace, i els escoliastes han de decidir en quin paràgraf de la biografia de Giscard s´aborden els diamants que li va obsequiar el centreafricà Bokassa. D´emperador a emperador, el francès va pagar les pedres a preu d´Elisi.
Giscard no només esborra les reticències germanòfobes per reconquistar Europa; el seu pla incloïa conquerir totes les europees. En la seva tardor, va sorprendre el món anunciant els coquetejos de Lady Di amb la intenció de seduir-lo, una bravata difícil de verificar perquè la princesa del poble estava convenientment morta. Giscard no va ser populista, sinó elitista, però va exercir la superioritat que era el primer a concedir-se per propiciar canvis llavors transcendentals. El 1974 va seleccionar la primera dona en un gabinet francès, i no va tenir cap problema a oferir aquest càrrec a la socialista i feminista Françoise Giroud, una periodista extraordinària que mai va callar una opinió altisonant. Es podria felicitar Giscard per la nova Europa, tret que és una obra inacabada i potser en descomposició.
