El pragmàtic idioma anglosaxó suggereix el terme unputdownable per als llibres de lectura impossible d´interrompre o put down. Corrin per tant a llegir sense pauses El fill del xofer (El hijo del chofer en la versió castellana), l´execució literària a sang freda d´Alfons Quintà, fundador de TV3 i periodista emprat en gairebé tots els mitjans catalans. La seva vida acaba matant la seva parella abans de suïcidar-se, però el seu biògraf Jordi Amat assumeix la valentia de procedir a la destrucció d´«aquest home maligne» sense accentuar el desenllaç de l´assassinat masclista.

Tant parlar de l´oasi català i han hagut de ser dos Jordis, Amat i Gràcia, els que arrenquessin a la cultura espanyola del règim dels companys cigronaires. Aportant noms i cognoms, enfront del desistiment dels autors sorruts que no s´atreveixen a identificar els personatges de les seves pàl·lides imitacions de Bernhard. Vegi´s Tercer acto de Félix de Azúa, convenientment desarmat per Jordi Gràcia i que necessita per vendre d´una cita d´Agustín Fernández Mallo. Un menú de Nocilla amb Hegel, quina humiliació per al catedràtic.

De retorn a El hijo del chofer, el seu autor ha portat a extrems mai imaginats la biografia contemporània en castellà, amb permís d´El vendedor de silencio del mexicà Enrique Serna, amb el qual guarda una apreciable familiaritat. Sorprèn per tant que l´editor es refugiï sota l´epígraf novel·lesc, un mecanisme ignífug contra querelles, quan qualsevol semblança entre aquest llibre i la ficció és pura coincidència. No obstant això, l´assassinat del personatge de l´assassí té un costat fosc, allà on Amat ambiciona «descobrir disfuncions del nostre país».

Quintà ve retratat com un depredador o un paràsit, l´home que va corrompre una comunitat de Mark Twain. Sota aquesta perspectiva, El fill del xofer modifica la percepció de la història d´Espanya, però algun lector podria reclamar un major èmfasi en el fet que Catalunya aportava la terra promissòria i el brou de cultiu idonis perquè medressin Quintà o el seu protector Lluís Prenafeta. En cas contrari, poden aflorar simpaties cap al treball periodístic de l´assassí, quan en els seus anys finals denunciava que no hi va haver «judici de Banca Catalana» perquè «en el debat públic va predominar la invocació del nom de Catalunya».

Així s´arriba al moll de l´os del llibre i de la biografia de Quintà, el seu bombardeig primer de la Banca Catalana dels Pujol per col·locar-se després al servei de Jordi Pujol a TV3. Aquesta fluïdesa es presenta com una traïció majúscula, potser per tractar-se d´un comportament inusual en el molt ètic gremi periodístic. Per exemple, El fill del xofer es publica en una d´aquestes editorials catalanes tan independents que van acabar absorbides pel gegant Planeta. És notori que en l´àmbit periodístic el grup apadrina La Razón i La Sexta, un exemple de coherència ideològica. Atacar des d´aquesta plataforma un periodista que va acabar menjant de la mà del seu enemic indueix a certa estupefacció. Per a casos similars, els anglosaxons coneixen l´expressió full disclosure.

De fet, El fill del xofer és classista des del seu mateix títol. Al·ludeix a l´humil ofici exercit pel pare de Quintà a les ordres de Josep Pla. Es dirà que se li assigna al protagonista com a constatació, però és en realitat una definició. Un nen amb gorra de plat no mereix triomfar a l´excels panorama del periodisme català, una altra curiosa declaració de principis quan es recorden sense anar més lluny els orígens i la prodigiosa escalada de Los Lara, retratats pel gran reporter Josep Martí Gómez.

El pervers Quintà no és periodísticament inatacable, però tampoc singular. Va dirigir TV3, el pujolista El Observador i la delegació catalana d´El País. El seu biògraf li assigna atropellaments inadmissibles i altres irrisoris en l´exercici dels seus càrrecs. El problema és que costaria trobar directors de grans mitjans del segle XX que compleixin amb l´irreprotxable patró de conducta que se li exigeix al fundador de la televisió autonòmica catalana. En resum, que no clavessin puntades de peu a les papereres. Els periodistes es treuen el barret, selectivament o col·lectiva, davant Ben Bradlee, Indro Montanelli, Jean Daniel, Pedro Jota Ramírez, Juan Luis Cebrián, Tina Brown, Piers Morgan, Andrew Neil, Anna Wintour, Roger Ailes o Rebekah Brooks. De tots ells s´han escrit voluminoses biografies atacant els seus mètodes a la vora de criminalitzar-los, i engrandint de pas la seva llegenda. Es podrà acusar Quintà de no haver aconseguit l´excel·lència dels seus col·legues, però no d´haver incomplert el clixé de Walter Matthau a Primera plana.

El fill del xofer es queixava contínuament que cobrava poc, dilapidava sense taxa o fins i tot menjava del plat aliè, aparellat en aquest últim vici amb Gérard Depardieu o Roy Cohn, l´advocat de Trump. La delectació en aquests crims, se suposa que menors, no hauria d´entelar la creació amb TV3 d´un dels mitjans de més èxit de l´Espanya recent. Abans que arribi la telesèrie amb Luis Tosar en el paper de Quintà, ocorre amb la vida prèvia d´aquest assassí masclista el mateix que amb els de l´antiCamelot del mateix Trump. El lector conclou la seva similitud amb administracions prèvies igual de disfuncionals. En fi, cal llegir amb fruïció Amat i Gràcia, per discrepar a l´engròs amb la seva coronació de les altes metes que s´han imposat.