Espanya necessitava pressupostos i s´ha aconseguit una folgada majoria per aprovar-los. Hauria preferit que haguessin sigut consensuats per un ampli ventall de forces polítiques del que anomenàvem centre-esquerre. La pandèmia requereix respostes, el més consensuades possible, tant en l´aspecte sanitari com en l´econòmic i també per implementar el programa de recuperació amb els fons europeus. Però no s´ha arribat a l´acord, hi ha hagut molts factors que ho han impedit. El primer ha sigut l´actitud del PP que fa temps que boicoteja amb paraules de traç gruixut l´actual Govern (el darrer acudit és que amb el Govern actual Espanya és com Cuba o Veneçuela). El PP es nega a consensuar res, ni tan sols l´òrgan de direcció dels jutges o altres institucions caducats de fa temps, i fins i tot ha intentat boicotejar els fons europeus donant suport a l´hongarès Orban en el si del PP europeu. Ciutadans ha intentat el consens fins al darrer moment, els socialistes volien però al final els vetos creuats (incoherents des del meu punt de vista en la situació actual) han impedit un acord. De totes formes crec que s´han restablert unes relacions més normalitzades entre Ciutadans i els socialistes que veurem el recorregut que tenen en el futur.

El gran problema que té el bloc que dona suport als pressupostos és la falta d´un projecte comú més enllà del que han negociat. Iglesias, Rufián i Otegui necessiten fer-se veure, va amb la seva manera de fer política i ho han de dir. Quan Iglesias diu que Bildu està al grup de comandament d´Espanya i els ofereix redefinir l´Estat, va molt més enllà del suport als pressupostos. Iglesias té necessitat de dir aquestes coses perquè se li està desfent el seu partit i ha de trobar coses per fer veure que és el gran munyidor d´acords. Pot semblar que ha guanyat però crec que cal ser prudents perquè com diu l´adagi, qui riu últim és qui riu millor. Els d´ERC han de cridar perquè tenen una lluita a mort amb els altres grups independentistes i per fer veure que no s´estan convertint en la rèplica del pujolisme practicant el «peix al cove». I els de Bildu volen fer mèrits per presentar-se com un partit de govern, com a candidats a governar Euzkadi. Quina solidesa té aquest grup? Es pot governar Espanya amb aquests companys de viatge? Estan disposats a participar i amb quin projecte en el Govern d´Espanya? Un cop aprovats els pressupostos, Sánchez haurà de redefinir els acords de la coalició governant i amb qui compta per governar i veurem què passa perquè hi ha molt en joc.

Rufián acaba de dir que Madrid és una mena de paradís fiscal que fa competència deslleial a les altres autonomies. Arriba amb retard i ho diu sense desdir-se del «procés» que tant ha ajudat amb la seva irresponsabilitat a aquesta situació de privilegi. Recordin que després dels fets de la tardor del 2017 moltes empreses van canviar la seva seu social (no totes a Madrid). Els socialistes fa temps que parlen de la necessitat de trobar fórmules per evitar aquestes situacions de semi-privilegi. Ja ho proposava l´equip de tècnics nomenat per Montoro per fer una proposta de reforma del finançament de les CCAA i ho ha emfatitzat Ximo Puig a València i durant la visita a Catalunya.

En un debat sobre progressivitat i competència fiscal organitzat per Federalistes d´Esquerres que poden trobar a YouTube, Francesc Trillas i Alex Esteller diuen que la solució passa per unes estructures fiscals més robustes (federals). Aclareixen que un sistema més robust vol dir que si una autonomia vol rebaixar impostos això ha de recaure en els serveis que pot prestar als seus ciutadans, no en els pressupostos d´altres autonomies.

Si estiguéssim en un estat federal seriós hi hauria una regulació que no permetria la competència deslleial. ERC ha redescobert el federalisme després d´haver-lo menyspreat de forma reiterada. El dilema que tenen al davant molts partits com ERC, JxCat, el BNG, Bildu o fins i tot el PNV i el PDeCat és si volen participar a fer més federal Espanya o volen simplement tancar-se al seu territori i esperar que l´Estat es «descompongui» per aconseguir la independència. Convindran amb mi que demanar lleialtat federal a les altres CCAA i ésser deslleials volent trencar l´Estat no deixa de ser contradictori en si mateix. El pacte pressupostari evidencia a més que una transformació en sentit federal de l´Estat té un suport important si els progressistes es posessin d´acord i tots remessin en una mateixa direcció amb lleialtat, dit altrament, evidencia que, en contra del que repeteixen reiteradament els independentistes, el federalisme és una opció possible sense necessitat de trencaments inútils. I en el marc europeu sembla l´opció més sensata. Però avui per avui no s´albira cap disposició del PNV, ERC, PDeCAT o Bildu de remar en aquesta direcció.

Finalment he de dir que m´han sorprès els atacs de Felipe González als acords. Tot i que el respecto i comparteixo dubtes, veig algunes contradiccions entre les seves declaracions i la seva actuació de govern. Felipe González va acordar els seus pressupostos amb CiU i PNV, amb els partits nacionalistes. En la situació de fragmentació política actual, aquells pactes no tenen a veure amb el dels progressistes espanyols (PSOE i UP) amb ERC, PDeCat, PNB i Bildu? Ja sé que hi ha diferències, ara hi ha UP en el Govern i Bildu, però no podem oblidar que CiU és la mare de l´independentisme català. Algun dia haurem d´estudiar la influència dels pactes del Govern González en l´actual configuració de forces a Catalunya. González tenia un projecte per Espanya amb CiU o simplement aprovava els pressupostos? Els recordo que va marginar el PSC per uns acords amb CiU que van facilitar que Pujol regnés a Catalunya (i a TV3) i pogués crear les bases de l´actual independentisme.