EEns trobem en una societat que no entén la paraula sostenibilitat. Una societat sostenible és la que perdura durant generacions i generacions, i és suficientment previsora, flexible i enginyosa per no fragilitzar els sistemes físics o socials que la sustenten. Segons l´ONU, una societat sostenible és una societat que respon a les necessitats del present sense comprometre la possibilitat que les generacions que vindran no puguin satisfer les seves.

Si apliquem la sostenibilitat a la pandèmia, la societat hauria de prendre mesures per aconseguir que cada individu sigui prou responsable per tal que el virus no s´escampi. Una prova que aquest missatge no s´ha entès és la fugida de gent de la ciutat cap a la muntanya per fer el pont de la Puríssima. En aquest cas, ser sostenible és evitar que hi hagi contactes entre persones i això implica accions d´aïllament. Sento dir que molta gent necessita sortir, que té dret a vacances. Què diuen? Quin dret? Del confort, de la manca d´esforç, n´inventen un dret. El dret es deriva de la sostenibilitat de la societat i, si aquesta no es pot mantenir en el temps, pel fet que mor la gent o perquè l´economia se´n va en orris, un no té dret a escaquejar-se a la mínima oportunitat.

Un altre aspecte no sostenible des de fa 45 anys és l´endeutament. Des de Reagan i la Tatcher l´economia ha entrat en un període d´endeutament infinit, sense límit. Fins llavors l´economia mundial s´havia regulat de forma que totes les monedes es referenciaven amb el dòlar, i aquest mantenia una relació amb l´or. Això era fruit del pacte de 1945 de Bretton Woods. Doncs bé, arran de la guerra del Vietnam Estats Units va trencar la paritat amb l´or per poder tenir més finançament. Va fer anar més la màquina de fabricar dòlars i així ho va resoldre. A partir d´aquell moment, cada crèdit que concedeix qualsevol banc crea moneda i només necessita apuntar-ho en una llibreta. L´economia ha après que pot crear deute sense fer cap esforç, que aquest deute implica alhora un efecte de compra que augmenta el consum i així fa créixer l´economia. El PIB mundial és de 87 bilions de dòlars i el diner en circulació és de 106 bilions. A la borsa mundial hi ha 80 milions de dòlars, el deute mundial és de 66 bilions en deutes dels estats i de 130 bilions privats, i el mercat de derivats és entre 600 milions i 1.000 milions. En resum, el món té un deute 13 vegades més gran que el que produeix, sabent que aquest deute no es pot reduir, de forma que el que es fa és emetre més deute per pagar l´anterior. El pagaran les generacions futures... o no, perquè a aquest pas hi haurà un col·lapse.

Va ser aquest camí cap al deute perpetu i infinit el que va provocar que la relació entre la humanitat i la Terra es trenqués definitivament a partir de la meitat dels anys 70. Fins llavors el creixement del PIB es feia amb ús dels recursos suficient per deixar que la Terra es pogués recuperar en certa manera. A partir de l´any 1975 aquesta relació es va anar espatllant de forma que avui l´extracció de recursos ens porta a tenir un canvi climàtic greu que comporta efectes naturals greus, com la mateixa pandèmia o a l´augment de fenòmens naturals catastròfics, com el tifó d´Etiòpia, mai vist en la història. La conseqüència serà la penúria d´aigua, problemes en les collites agrícoles que comportaran un augment de la fam al món, que alhora forçaran fenòmens migratoris...

Per explicar la predació que fa l´economia del medi natural Mathis Wackernagel va idear l´indicador «empremta ecològica de la humanitat» com la superfície de la Terra necessària per subministrar els recursos necessaris (cereals, alimentació animal, fusta, peix, superfícies urbanes...), i també la superfície per absorbir les emissions (diòxid de carboni) de la societat mundial.

L´empremta ecològica no para d´augmentar i, si la biocapacitat de la Terra és de 2,1 hectàrees per càpita, Estats Units està a 9,5, Noruega a 7 i Espanya a 2,6 ha. Per fer-ho més entenedor, Wackernagel va definir quantes superfícies de la Terra serien necessàries per absorbir la demanda mundial. Va trobar que ara el món necessita 1,75 vegades la Terra, que no pot regenerar-se. Estats Units necessita 5 vegades la seva superfície, Austràlia 4,1 vegades, Rússia 3,3, Alemanya 3,0, França 2,8, Espanya 2,3 vegades. A internet hi ha una calculadora per facilitar que cada persona calculi la seva petjada. La meva és de 2 vegades la Terra, que vol dir que el meu consum l´hauria de reduir a la meitat, tot i que la meva mobilitat ja és de només 640 kg CO2 a l´any, un repte difícil.

Aleshores, cal reduir la petjada més de la meitat si realment es vol que els nostres fills i nets visquin aproximadament com ho hem fet nosaltres, com a mínim a com vivíem durant els anys 70. Si no som capaços ni tan sols de fer l´esforç col·lectiu de no sortir un pont de vacances, com serem capaços de fer aquesta transició que requereix una disminució de consum significativa?

Com veieu, la sostenibilitat és un concepte transversal. La sostenibilitat pandèmica està lligada a la climàtica, com també ho està la sostenibilitat de l´aigua. I totes elles estan lligades a la sostenibilitat energètica. En canvi, la sostenibilitat que mana és la financera, que és la locomotora que arrossega les altres al precipici. La humanitat es troba davant un ampli i únic sistema on tot està lligat i, per tant, es fa difícil de resoldre.