La família:el comodí social (*)

Fonamentalment, la família, com a unitat sociològica, galvanitzadora de la societat (no en va, Horaci afirmava que «domum pusillam republicam», és a dir, «una casa és una petita república»), és un grup organitzat per llaços personals íntims i domèstics. I «què és la família si no el més admirable dels governs?», assenyalava Lacordaire.

És el medi on es desenvolupen personalitats socialment útils i es transmet el cúmul de coneixements humans transcendents, com ara l´idioma, l´escriptura o la conducta social, i del qual se serveix un grup social, una tribu, per perpetuar la seva organització. Com diria Cimbali, la família és «el llaç elemental més sòlid de la societat; laboratori fecund d´existències humanes i camp immediat on es desenvolupen els gèrmens dels vicis i de les virtuts; escola de moralitat i de costums...».

Un pare malalt crida els seus cinc fills al seu llit de mort. Lliura a cadascun d´ells una vara de bedoll i els demana que les trenquin. Ho fan sense esforç. A continuació, el mateix ancià ajunta un nombre idèntic de vares i les lliga amb força amb un cordill. Després demana a cadascun dels seus fills que intentin trencar-les. Els resulta impossible, fins i tot unint totes les forces. «Aquestes vares», sentencia l´ancià, «sou vosaltres, els meus fills. Un, aïlladament, pot ser eliminat amb facilitat, però si esteu junts i units sereu imparables i invencibles».

Així, al llarg de la història han existit diversos tipus de família. En la família purament patriarcal, la direcció recau sobre el membre masculí més ancià del grup. La seva autoritat és absoluta. Disposa dels seus fills i dels fills dels seus fills, de la seva propietat i del seu treball. Aquesta modalitat patriarcal va aconseguir la seva preponderància a la Roma primitiva, en la qual el pare posseïa autoritat completa sobre els altres membres de la casa: podia vendre´ls com a esclaus o condemnar-los a mort. Es lliuraven de l´autoritat paterna el fill, si havia estat venut tres vegades; i la filla, si havia estat venuda una vegada o es casava cum manu (abans es casaven moltes dones per això, per sortir de casa o alliberar-se dels seus pares). També, la pèrdua del dret de ciutadania del pare o la seva mort destruïen la pàtria potestat. A poc a poc, es va anar limitant l´abast d´aquesta autoritat, i en l´època de Ciceró la família romana ja s´assembla molt a la moderna. En canvi, en la família matriarcal la dona segueix sent membre de la seva pròpia família després del casament, i el marit viu amb els parents de l´esposa. Els seus fills pertanyen a la seva família i hereten el seu nom i possessions. Les germanes i fills de les germanes de l´home hereten les seves propietats. La permanència dels llaços matrimonials en la família matriarcal descansa en la dona, encara que això no significa necessàriament que l´esposa tingui tot el poder. A la pràctica, el règim matriarcal ha estat sempre un fenomen rar. Com assenyala García Gallo, no era la dona la que governava la família o el grup social, sinó el germà de la mare, és a dir, l´oncle matern, que no s´havia desvinculat del grup. I quan l´ascendència de les dones en la vida social era molt gran, sovint es formaven societats secretes d´homes, on s´entrava mitjançant proves rigoroses i d´acord amb certs ritus que tractaven de contrarestar aquesta ascendència.

La família és, per tant, un element essencial per a la civilització humana. Així, l´organització patriarcal de la família ha existit sempre, en forma més o menys modificada, i en la civilització occidental ha estat reconeguda com a principi de dret comú que designa l´home com a cap de la família. I ha estat el dret romà el que ha traslladat als nostres ordenaments moderns la concepció de la «pàtria potestat» (autoritat paterna) com el poder que té el pare (paterfamilias) sobre els membres de la seva família.

La família s´entenia en un sentit ampli de la paraula, inclosos els esclaus; i les persones i les coses que havien pertangut a una casa, pertanyien al pare; i ell era lliure d´usar-les com més li complagués. Així, és clàssica la definició llatina d´Ulpià «iure propio familiam dicimus, plures personas, quae sunt sub unius potestate, aut iure subiectate», és a dir, «la família és el grup de persones sotmeses al poder domèstic d´un cap». El pare, en major grau a les zones rurals o en grups socials no assimilats que a la ciutat, segueix exercint la direcció històrica. A partir de la revolució industrial, la família camperola ha estat, com a unitat econòmica i cultural, més estructurada que la família urbana. I tot i que s´ha reduït considerablement el domini del pare sobre les vides i propietats de la seva família, s´hi reconeix encara la seva direcció. Dona el seu nom a la unitat familiar, n´és el propietari principal; estava obligat per la llei a proveir-la de menjar, vestit i alberg, i era responsable en gran part, davant de la societat, de la conducta, benestar i honor general del grup. No debades, etimològicament, en llatí el terme «família» prové de «famulus», que deriva del terme osc «famel», que a la vegada té el seu origen en la paraula sànscrita «vama», que significa «esclau» o «servent», indicant el grau de dependència i submissió.

Un rei li va demanar a un dels seus súbdits que buidés el pou del seu jardí, i li va dir:

- Amb ajuda d´aquesta galleda has de treure l´aigua i abocar-la en aquell cistell. Tens només un dia per complir aquesta tasca.

L´home va començar el seu treball amb poc entusiasme. Per què portar l´aigua lluny del pou i tirar-la al cistell? Tenia ganes d´abandonar-ho tot, però es va dominar: «El rei ha manat i jo obeeixo».

La galleda va fregar el fang del fons del pou, i l´home va seguir treballant. Al final de la tarda el sobirà s´hi va acostar. Decebut, l´obrer el va veure dirigir-se no cap al pou buit, sinó cap al cistell ple de llot, i vet aquí que el rei en va treure un anell que tenia encastat un preciós diamant. El vespre abans havia deixat caure aquesta joia a l´aigua.

- Vas ser fidel a la feina que et vaig encomanar -va dir el sobirà-. Et prenc al meu servei.

Aquesta concepció ha estat la imperant fins a les generacions recents i encara manté el seu arrelament en la societat actual. D´aquí sorgeix la violència de gènere, la submissió de la dona i una altra sèrie de fenòmens que afortunadament es qüestionen en els nostres dies.

(*) A propòsit de l´entrada en funcionament del jutjat de primera instància 7 de Girona