El que més em fascinava de nena sobre la llegenda dels Reis Mags era que haguessin creuat deserts i muntanyes perseguint un estel. Un dels principals mites de la història inclou una petita lliçó d´astronomia i explica com la nostra curiositat ens porta al coneixement de les coses que no entenem, encara que per a això hem de començar per reconèixer que no ho sabem tot. Fa poc els científics es van enfrontar a la paradoxa d´un forat negre que no hauria d´existir, la qual cosa els va obligar a replantejar-se certes hipòtesis que donaven per certes. Si bé per a alguns pot semblar una nosa, els errors són la meravella que explica com aprenem. Einstein deia que com més precises són les lleis matemàtiques, menys es refereixen a la realitat. Ell mateix va afirmar que les ones gravitatòries existien però que mai ho arribaríem a comprovar. El temps el va corregir, ja que en els últims cinc anys han estat detectades més d´un centenar d´aquestes pertorbacions invisibles. Segons la investigadora menorquina Alícia Sintes, es tracta d´una troballa que «obre interrogants més interessants que els de la covid».

Els números són l´eina per calibrar la dimensió dels fets i de tot el que ens envolta, el fil ocult entre allò que existeix i allò que percebem; els pitagòrics els van considerar el principi de tot i creien que sense ells la naturalesa seria un mar d´aigües fosques i turbulentes. Els números han servit per calcular òrbites i descobrir planetes, per desvetllar successos que havien quedat exclosos del coneixement general i per desafiar les estructures de poder que al llarg de la història han sembrat en el seu profit la llavor de la ignorància, com Galileu va provocar als inquisidors amb el saber guanyat al dubte. A través de la mesura dels fenòmens que componen l´Univers, els físics i els matemàtics han emprès un viatge atzarós cap als nostres orígens per intentar descobrir qui som i per què som aquí, una gesta que no els va alliberar d´haver de lluitar contra el descrèdit cap a les seves teories.

Avui sortim a la recerca de vida a Venus sense haver descobert com sobrevivim en el nostre planeta i, concentrats ara mateix en el curt termini de les festes nadalenques, exigim a la realitat de la pandèmia unes certeses impossibles; si les estadístiques mentissin seria més fàcil digerir la poca traça d´una decisió equivocada, però el problema és que, encara que no pronostiquen el futur, els números diagnostiquen molt bé el passat i, en aquest cas, marquen una tendència que ens posa molt difícil pausar la malaltia, ignorar-la transitòriament, per complir amb el ritual de les celebracions familiars sense que se´ns pugui titllar d´imprudents.

Els criteris per fixar horaris de tocs de queda i aforaments màxims semblen cada vegada més aleatoris, més confusos i més adaptatius (al nostre interès per seguir la nostra vida com si res), però resulta inquietant el creixent nombre d´experts que alerten, amb xifres a la mà, que així no anem bé. Hem d´assumir que poden equivocar-se, però també que, ara per ara, no tenim arguments objectius per refutar les seves prediccions. Potser la vacuna ens curarà d´un altre desconcert, que un microbi invisible hagi posat el món cap per avall sense que li haguem pogut posar remei. Però aquesta vegada ja no podem dir que som tontos perquè desconeixem la veritat.