As questes altures de la pel·lícula Gran Epidèmia (segona part) comença a fer la impressió que el virus va a la seva siguin quines siguin les mesures que es prenguin contra ell. Puja i baixa per onades en tots els països d´Europa, independentment de les mesures -no gaire diferents, cert- que cadascun d´ells prengui. Qui imposa la seva voluntat és, aparentment, la bestiola.
Excepte a la Xina, on semblen haver afusellat massivament els coronavirus, i en altres llocs d´Àsia on el mantenen a ratlla, el temible SARS-CoV-2 sembla actuar a caprici. Tant pot batre´s en retirada, encara que els bars i comerços romanguin oberts, com pujar els contagis sense taxa en llocs que han optat per reduir al mínim l´activitat social. Ni tan sols els epidemiòlegs l´encerten a l´hora d´entendre les raons d´aquesta conducta.
Potser la literatura ajudi a entendre-ho. Albert Camus, per citar un exemple obvi, va descriure a La pesta l´estrany comportament de la plaga a Orà, que una setmana es cobrava centenars de morts per després afluixar el pes de la dalla durant un breu temps. En realitat, la pesta estava agafant forces, com la ressaca del mar, per tornar en noves onades gairebé tan mortíferes com les anteriors. Només aquest caràcter voluble de l´epidèmia explica que alguns països elogiats com a model durant la primera onada -Alemanya o Portugal, per exemple- pateixin especialment ara l´embat de la segona. El que no lleva perquè la crescuda de la marea hagi estat també notable en altres nacions que ja havien estat líders en els desgraciats idus de març, com ara Espanya i Itàlia. Tampoc els ha anat millor a aquells governs que, com el de Suècia, van optar per donar-li barra lliure al virus amb el propòsit d´arribar com més aviat millor a la immunitat de grup, o de ramat. Aquesta mena de vacunació natural per acumulació de contagis no va arribar a produir-se; i, en canvi, les proporcions de mortalitat dels suecs superen notablement les dels seus veïns nòrdics.
Pertinaç com les sequeres de l´època de Franco, la bestiola manté el pols a les autoritats de gairebé tot el món. La dada que afecti les zones més pròsperes de la Terra, com la Unió Europea o els Estats Units, podria suggerir que estem davant d´un virus d´esquerra radical; però tampoc cal posar-se fantàstics.
Ja ho fan, en realitat, els aficionats a les conspiracions, que no paren de veure la mà de la República Popular de la Xina darrere d´un vast -i una mica barroer- complot per desestabilitzar les economies d´Occident. Per desgràcia de la nombrosa tribu conspiranoica, els científics ja han rebutjat la possibilitat que el SARS-CoV-2 hagi estat creat en un laboratori amb finalitats de guerra bacteriològica. I tampoc s´entén gaire bé quines raons podria tenir la Xina, la fàbrica del món, per deixar els seus clients sense els diners amb què comprar els seus productes.
Descartades les conjures i a l´espera de les vacunes exprés que s´anuncien, l´única cosa clara és que el virus va per lliure; i potser és aquest comportament impredictible la nostra última esperança. Res impedeix conjecturar que marxi per on va venir, com va passar en el cas de l´epidèmia de grip de 1918, mal adjectivada com a espanyola. Potser aquest últim sigui un pensament il·lusori d´aquests que els anglos en diuen wishful thinking, és clar. Però d´il·lusió també se sobreviu.
