La política catalana no existeix, així que parlar d´una cosa inexistent em converteix en un metafísic, en un teòric de l´absurd o en un xalat. Perquè poc sentit té, tret de l´entreteniment literari, escriure sobre el que no és i que fa temps que no és. Tanmateix, sí que en el món català ja batega el nerviosisme electoral professionalitzat, en mans d´experts en màrqueting que dissenyen la campanya i decidiran els eslògans i ara viuen entretinguts enquestant per encertar les frases cridaneres per atreure votants.

Els nacionalistes senten una por cerval a l´abstenció perquè molts electors estan cansats de paraules i no veuen fruits concrets de les negociacions. El fracàs o èxit en la frenada o no del virus tindrà un efecte amortidor o activador. Si és percebut com un èxit, tots els partits se l´apuntaran, i si és un fracàs, els més perjudicats seran els que han gestionat la pandèmia des dels diferents poders.

També es destacarà la independència negociada. En canvi, un altre partit tirarà pel dret perquè la independència no es demana, es pren. Altres partits a l´oposició asseguraren que tothom està fart del caos, del desgovern i ara convé tranquil·litat i bons aliments i un govern gestor que no s´embarqui políticament en missions impossibles.

S´ha especulat com i quan va començar tot el conflicte entre Catalunya i l´Estat espanyol. L´escriptor Andreu Claret ha publicat en un diari barceloní un article titulat «Cuando se jodió Catalunya», el mateix títol emprat per Vargas Llosa referint-se al Perú. Segons ell el principi de totes les maleses, l´origen de l´enfrontament català, ple de reivindicació nacionalista, va ser l´any 1984 i tot per culpa del maquiavèl·lic Jordi Pujol quan solemnitzà que ell era Catalunya i qualsevol agressió a ell era una ofensa contra el poble català. Això succeí quan va ser investigat pel que va passar a Banca Catalana. L´esdeveniment multitudinari de cohesió apassionada a Jordi Pujol, acompanyat de la Marta Ferrusola, tota una dona, s´escenificà a la plaça de Sant Jaume i serví per aturar l´escorcoll i ja no se´n va parlar mai més.

També cal recordar que homes d´esquerra i influents com M. Vázquez Montalbán i Josep Ramoneda sortiren a defensar la innocència d´en Pujol insinuant una campanya orquestrada pel PSC, especialment per en Narcís Serra, ja que no li perdonaven que el 1980 s´hagués convertit contra tot pronòstic en president de la Generalitat i ells es quedessin amb un pam de nas. Mal perdedors. Montalbán va escriure: «En Pujol és baixet, lleig, però ningú em farà creure que és un lladregot, un truà».

Vaig discrepar d´en Claret dient-li que en Pujol sempre va fer la viu-viu amb l´Estat espanyol; es va entendre amb l´Adolfo Suárez, amb en Felipe González i amb el primer Aznar. Fins l´influent diari ABC el 1985 l´anomenà l´espanyol de l´any. Ara bé, aquells que per raons ideològiques o personals odien Pujol o CiU seguiran afirmant que qui va hostilitzar Catalunya creant una escletxa conflictiva contra Espanya va ser ell.

Quan el menjar escassejava en Pujol agafava el cove i cap a Madrid s´ha dit, allà l´omplien de formatges manxecs, lloms ibèrics, bacallà salat, cereals, olives La Española i tornava carregat. En Prenafeta hi ficava la mà per comprovar què havia portat abans de repartir-ho. En Pere Aragonès, interinament president, ha trobat el cove amagat en un despatx i per això en Gabriel Rufián va sovint a Madrid.

Bé, podem disfressar com es vulgui el conflicte i culparem el dirigent o el partit polític que detestem, però crec que el malentès principià amb el nou Estatut d´Autonomia sortit del Parlament català, que patí un recorregut calamitós, ple d´entrebancs i paranys que l´anaren despullant, encrostant; aquest Estatut innecessari, que ningú havia demanat, va ser el motiu cabdal del drama que hem viscut.

L´Estatut, un caprici de Pasqual Maragall, que volia passar a la història com el millor alcalde de Barcelona, president de la Generalitat i el prohom que dona a Catalunya un Estatut modern. En l´acalorada discussió sobre el nou Estatut en el Parlament català, l´Artur Mas, cap de l´oposició al govern tripartit, va jugar el rol que li pertocava, estirar ideològicament vers el radicalisme nacionalista tant com li va donar la gana sabent que ERC no podia oposar-se a les seves propostes, va fer el mateix que hauria fet ERC a l´oposició.

L´Estatut va ser la mare de totes les batalles posteriors. La història del problema entre Catalunya i l´Estat espanyol està amarrada a l´Estatut. Sense aquesta eina les coses haurien anat d´una altra manera.

Arran de la recollida de vots del PP contra l´Estatut, va produir-se la sentència retalladora del Tribunal Constitucional i les fanfarronades i declaracions de fatxendes com Alfonso Guerra mofant-se´n amb un ribot a la mà, que disgustaren molts catalans, i va començar la mobilització i les grans gernacions en l´efemèride de l´11 de setembre, també va anar acompanyat d´actes de desobediència i d´agitació social (talls de carretera, de carrers, de les vies de tren i pintades, més endavant llaços grocs arreu). Va culminar el descontentament en el referèndum declarat il·legal de l´1-O del 2017 i l´empresonament de polítics i activistes catalans, altres més calculadors i més coneixedors de com reaccionaria el poder judicial van fugir a l´estranger.

La notícia respecte a les noves eleccions, segons les enquestes, és l´aparició de Vox, que pot aconseguir sis escons. Molts de Cs, quan la gran campanya del llaç groc, anaren a tallar tots els que trobaven. Eren temporalment de Cs, personatges a la recerca d´un partit. No n´havien trobat cap d´extrema dreta i ara amb Vox se senten reconfortats, han superat la incomoditat de ser de Cs, que maldava per amistançar-se amb el PSOE.

Ànims i que tinguem sort!