Vagi per davant que l´única cambra que hauria de poder dirigir algú que es passeja amb una careta del Vivales al seient de copilot del cotxe és la cambra frigorífica d´algun supermercat. Allà almenys seria inofensiu, només correrien perill les sardines fresques i el bestiar obert en canal, individus que no tenen per costum queixar-se. Posar en les seves mans la Cambra de Comerç de Barcelona ve a ser com posar de conseller d´Economia algú que va pretendre que el Parlament Europeu deliberés sobre una falta en un partit Barça-Real Madrid. És a dir, un fet impensable en qualsevol país del món, fins i tot del tercer món, però ben normal a Catalunya, on Canadell i Tremosa estan ben col·locats, a vegades es diria que en més d´un sentit.

El president de la Cambra, en Joan Canadell, és un més dels personatges estrafolaris que volen formar part de les llistes electorals de Juntsxfrikis o com es digui. Com que destacar en una parada de mons?tres no és fàcil, s´hi ha d´esforçar de valent, ja no n´hi ha prou amb la careta del Vivales al cotxe. Hem arribat a un punt que ni tan sols conduir acompanyat d´un Vivales inflable, a modus d´una nina de sex shop, amb la boca oberta en perpètua ganyota de sorpresa, serviria per destacar. Catalunya és terra de frikis, cosa que en si no és dolenta, doncs és sabut que la competència desenvolupa la imaginació. Ni en Joan Bonanit ni en Rai López ni en Daffyd Donaire en tenen prou de cridar burrades amb un megàfon, traginar per mig Europa terra d´un jardí o pas?sejar pel bosc parlant-li a un pal de selfie, si volen ser reconeguts com autèntics frikis i optar a un lloc a les llistes d´algun partit llacista. És necessari superar-se cada dia, els rivals s´esforcen a dir i fer idioteses sense fre, i qui no estigui a l´altura, perdrà aquest tren. Molts són els cridats a viure del procés i pocs seran els elegits.

En Canadell s´ha avançat als seus contrincants, declarant que segurament el joc dels escacs és d´origen català, perquè aquí fa deu segles que som aficionats a aquest joc. No ho tindran fàcil, per superar-lo, això gairebé li assegura un lloc pre?eminent a les llistes, potser fins i tot un escó concedit a dit. Se li va acudir veient la sèrie Gambito de dama, igual demà mira Fariña i ens jura que els catalans som els reis de la droga, tant en tràfic com en consum, aquests patriotes són així.

La meva primera reacció a les paraules de Canadell va ser d´incredulitat. No només perquè fa mil anys Catalunya ni existia, sinó perquè un joc en el qual són imprescindibles els sacrificis, no està fet per a catalans. Els catalans volen la republiqueta a canvi de res, i si calen sacrificis, se´n van a passar el cap de setmana a la costa, a veure si dilluns la cosa ha millorat. D´igual forma, un català mai no sacrificaria ni un peó -no diguem una dama, com el títol de la sèrie, a les senyores ni tocar-les- per un hipotètic guany futur, no, escolti, no em vingui amb el que pot passar d´aquí a quatre jugades, aquest peó és meu i jo no regalo res.

Jo seria més modest. Inventar un joc basat en sacrificis està clar que ens supera, però alguna jugada simple sí que sembla ideada per catalans. L´escac i mat més ràpid que hi ha, més encara que el del Pastor, és el del Boig. Té lloc en només dues jugades, i per perdre la partida gairebé cal posar-li al rival la victòria en safata. No n´hi ha prou de jugar malament, a més s´ha de ser imprudent i subestimar el contrari. Es parla de canviar-li e l nom i que es passi a dir el mat del Procés.