Potser no és «la» primera guia turística que va tenir la ciutat de Girona, però sí que formava part de les primeres fornades d´informació i benvinguda als nostres visitants. La voluntat de mostrar la ciutat ens ve de lluny. Era l´any 1910 i es va celebrar a Girona un congrés d´estudiants de l´esperanto, vinguts de les comarques. L´esperanto era la llengua creada per Zamenhof, qui en va escriure la seva gramàtica el 1887. L´esperanto va engrescar molta joventut, il·lusionada amb l´anunci d´aquella llengua única que es parlaria a tot el món. Tota una esperança: fins i tot utilitzaven la tinta de color verd. A Girona i comarques el seu fervor va portar al «Kongreseto. Geronprovinca esperantista», 14 i 15 d´agost de 1910. La sessió i?nau?gural va ser a l´ajuntament, amb presidència de l´alcalde Artur Vallès; a la tarda, visita a la ciutat i al museu, i a la nit una representació de teatre en esperanto. Per aquells dos dies de 1910 es va elaborar i repartir entre els congresistes un llibret-guia de la ciutat de Girona. Es pot veure i entendre com una primera pedra de la voluntat gironina de presentar als visitants el nostre patrimoni. La coberta era verda, per descomptat. El seu contingut era una sèrie de fotos d´elements emblemàtics -catedral, muralles, pont Eiffel- i apuntant ja a signes de modernitat, per exemple l´estació del tren de Sant Feliu de Guixols.

El jovent que s´allistava a l´esperanto era estudiant de la llengua i, a la vegada, militant. Aquella «causa» proposava un enteniment universal, lingüísticament; això sol ja podia motivar. Però hi havia també un noble desig de fraternitat. A Girona mateix per la Guerra Europea (1914-1918) es varen realitzar unes accions benèfiques d´acolliment gràcies a mediadors internacionals que dominaven l´esperanto.

Conservo un exemplar d´aquella guia «Memorigajo» del 1910 perquè, a la meva família, el meu pare i un meu oncle eren esperantistes; l´exemplar recull a l´última pàgina una col·lecció de signatures dels col·legues, on abunda a les signatures personals la tinta verda, tot un símbol; s´hi llegeixen cognoms ben gironins i coneguts com Plana, Gruartmoner, Boris, Marquès, Serra, Llapart, Mitjà; i com a signe de convenciment alguns dels signants ja modifiquen el nom de pila amb la grafia esperantista: Joahno, Gertrudo, Isabelo, Lako. Els signants del recordatori són uns seixanta.

L´esperanto era una esperança, en el seu començament, ara fa 133 anys. És una esperança, encara (tot i que diferent) per a tots aquells entusiastes i activistes de la cultura que posen dedicació i estima a un tema que va omplir una època. En són testimoni, per exemple, unes emissores de ràdio de Viena, Roma, Varsòvia, Sofia i d´altres que emeten ara programes en esperanto; al segle XX s´han celebrat una cinquantena de congressos d´esperantistes, a escala mundial, i es manté una acadèmia internacional que vetlla per la llengua. A la ciutat de Girona diuen les cròniques que el moviment esperantista es va iniciar el 1906. A l´època del congrés que hem relatat, 1910, ja funcionaven a Girona cinc cursos d´ensenyament de l´esperanto. El dinamisme gironí tingué un punt culminant amb la celebració d´uns Jocs Florals Internacionals, el 1921, que van aplegar un total de 77 obres, de 16 nacions diferents.

Per acabar, un signe molt apreciable: Sarrià de Ter té al carrer Petit una pintura mural en record d´aquells ideals esperantistes, que en altre temps havia propagat el bon ciutadà Eduard Coll. Ara es mereixeria una placa explicatòria.