10 de desembre de 2020
10.12.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

Qualsevol Carmeta

09.12.2020 | 23:37
Qualsevol Carmeta

Amb la meva filla hem vist la sèrie Gambito de dama i l´hi ha semblat espantosa. «Com sempre que la protagonista és una dona», m´ha dit, i quan li he preguntat per què ho deia, m´ho ha explicat amb total clarividència. «Perquè excepte a The Crown, quan el primer personatge és una dona, la pel·lícula o la sèrie sempre van sobre els seus problemes, i sobre els suposats problemes de les dones». I a continuació, molt enfadada, m´ha posat l´exemple de la pel·lícula de Disney Frozen (la primera part i la segona), com una humiliació a «qualsevol dona amb dos dits de cervell, perquè de les dues protagonistes, una és una semipú que per poc no es fot fins i tot el cérvol i l´altra una desequilibrada i una histèrica que congela les coses quan perd els nervis».

Carme Riera ha escrit un article sobre Maradona dient que la seva vida va ser un fàstic perquè era misogin i drogoaddicte. Carme Riera ha dedicat la seva vida a fer veure que sabia alguna cosa dels poetes de la generació de Barcelona. Jo he llegit els seus llibres i puc dir que no ha entès res del que veritablement importa. Tot i això, ha viscut tota la vida de fer-se´n l´estudiosa, quan en realitat és una ment de calibre 22 en un món Magnum 357. Menysprear Maradona per drogoaddicte és menysprear Jaime Gil, José Agustín o Ferrater per alcohòlics. I si parlem de misogínia, del Poema Inacabat podem citar aquests versos d´altra banda esplèndids: «La botella l´encetem plena. Una dona, l´ús l´ha d´omplir». I a més, qui diu que Maradona no va estimar les dones? Si es va fer totes les que va poder! Els llibres de Carme Riera, i els seus articles, també van sobre els seus problemes, una mena de problemes que més que lectors necessiten psiquiatres. Ser una dona no és important. Ser un home, tampoc. També va passar, durant un temps, que l´obra dels escriptors homosexuals girava tota al voltant d´aquesta seva característica. Gil de Biedma no s´escapa d´aquest provincianisme, i és una llàstima, perquè devalua la seva actitud poètica.

Pel que fa a Maradona, o a Ferrater, que són la mateixa mena de victòria de la Humanitat, cal dir que és de miserable jutjar els genis pels seus vicis, les seves addiccions o els seus defectes. El que importa dels genis és la genialitat. Els genis no han de ser exemples de res, ni per a ningú. Només han de dedicar-se a explorar el seu art i a fer-nos créixer en la seva lluminositat. Es pot no entendre la genialitat de Ferrater o de Maradona, tots dos especialment tocats per Déu, i amb terribles dificultats per la vida pràctica. Però és mesquí rebaixar-los a minyona, fer-los fitxar com si fossin manobres. Això no és no entendre llur genialitat, sinó no entendre l´home, ni l´ànima, ni Déu, que és exactament el que li passa a Carme Riera: només cal llegir els seus infumables assajos per veure que va néixer un dia que Déu s´havia agafat lliure. Fa molta pena veure gent tan sorda al misteri, tan incapaç d´alçar el vol, tan semblant a una gallina. Fa molta mandra veure com devaluen el debat amb la seva mediocritat, amb la seva intranscendència.

Per descomptat que hi ha dones sensacionals, que no es dediquen a explicar els seus problemes sinó a resoldre els dels altres. Coco Chanel, la meva àvia. Jo no recordo haver sentit mai que la meva àvia li expliqués cap problema a un client: més aviat va convertir Semon en una empresa que mirava de resoldre´ls les necessitats donant servei i qualitat. Com Chanel ha vestit la dona no l´ha vestida ningú més, i no la recordo amb pancartes, ni despullada, ni profanant sagristies. Tampoc escrivint ruqueries sobre el que consumien els altres sastres de la seva època. Tingueren massa classe, tant Coco Chanel com la meva àvia, per reclamar-li exemplaritat a ningú, i tenien massa feina, i eren massa genials, per conformar-se amb la humiliació que algú les jutgés en tant que dones.

Tal com els poetes mascles, quan se´ls acaba el talent, es dediquen a la poesia social, les dones, quan no en tenen, converteixen un anunci de compreses en un falsejament de la transcendència preguntant-se quin gust tenen els núvols. Gambito de dama és una sèrie que aparentment va sobre els escacs però que en el fons és només el depriment drama, sense cap interès, ni profunditat ni metàfora, d´una noia òrfena que va fent. El que guanya i el que perd només és important per a ella i l´embolcall feminista només subratlla fins a quin punt ens indifereix la seva sort. Les dones han d´aprendre a ser protagonistes pel que fan i no pel que són. L´exemple de Frozen, que tant indigna, i amb tanta raó, la meva filla, demostra que quan l´aposta és el gènere només et surten fulanes i histèriques. La meva filla té 9 anys i és més femenina i més intel·ligent que qualsevol Carmeta. No ha intentat mai obtenir cap guany fent valer que és una dona. No ha intentat mai obtenir res que no fos pel seu sentit de l´humor, pel seu mèrit o per l´habilitat del seu pare per aconseguir que d´alguns tràmits -com ara de fer cua- se n´ocupin preferentment els altres. Si eduques en el talent i en la intel·ligència tens persones ràpides, letals i lliures. Si eduques en el complex d´inferioritat que sempre implica en el gènere, en el victimisme i en el ressentiment, tens dones que no entenen res i que fan el ridícul quan creuen que expressen la seva contundència i només exposen el seu patetisme i la seva derrota.

L´art de Ferrater i Maradona certifica l´esperança que la Humanitat serà sempre a un sol gest de salvar-se i aquesta és l´única substància. La resta són només esgarips de la desfeta i anuncis de compreses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook