El passat mes de març, mentre el món es confinava, el khamsin bufava en un llogaret egipci. Després de dies suportant el vent abrusador, van arribar les pluges i, amb elles, una plaga de serps. Eren per tot arreu i sortien de qualsevol racó. Ho explica en un diari l´egiptòloga i directora de Museu Egipci de Barcelona, Mariàngela Taulé, que també afegeix que en van matar algunes amb pals, fins que van descobrir una cobra egípcia en el seu garatge. Saber que tens un animal d´aquestes característiques a un parell de metres d´on dorms no és la meva idea de plaer o relax. Els rèptils, per a Indiana Jones. Taulé va solucionar la situació trucant a un h´awi, una mena d´encantador de serps que recita salmòdies i les convenç perquè entrin en una bossa. Llegeixo aquesta història, que bé podria ser una macroproducció de Disney, i em pregunto quantes persones moren a l´any per mossegada de serp. Doncs entre 81.000 i 138.000 persones. La majoria, per falta de medicines. Segueixo llegint i arribo a la història d´un nen de catorze anys que explica el seu periple per arribar des de Nigèria a Canàries amagat en el buit del timó d´un gran vaixell de càrrega. Dies i nits, ai aquestes nits, enmig de l´oceà. Fred, por, gana i set. El noi bevia aigua de mar, mirava de no caure i intentava descansar en un espai de dos metres. Avui, des d´un centre a Canàries confia que, algun dia, arribarà a ser advocat. Tant de bo. Serà una bonica història.

Em connecto a una trucada de vídeo. Una companya dona pautes per cuinar alguna cosa senzilla. Pa de motlle, pernil, unes fulles d´enciam, dues rodanxes de tomàquet i un parell de talls de formatge. La idea és fer un sandvitx i aprendre alguna cosa sobre la piràmide alimentària, la importància de combinar proteïna, hidrats i verdura i veure les cares durant la setmana que els alumnes són a casa. L´entrepà és el de menys. Combatre la solitud és el de més. Sento la veu d´un pare excusant-se. La seva filla no podrà fer l´activitat. No, no tenen pa. Tampoc té feina. Ni diners. Silenci.

En el meu món, les mossegades de serps eren, fins ara, una realitat llunyana associada a contes. No obstant això, em costa poc imaginar l´angoixa de qui surt del seu país a la recerca d´oportunitats. Aquesta realitat ja no em queda tan lluny. Puc intuir la por als rugits de la mar o a perdre´s en la seva immensitat. Crec que immunitzar-se al patiment aliè és una elecció personal i jo no vull una vacuna per això. No vull mirar a un costat quan algú proper no pot comprar els ingredients per fer-se un entrepà. Penso en el què i el com fer alguna cosa mentre rebo un WhatsApp malparlant contra la decisió de no permetre que el dia 26 es reuneixin més de sis persones. Un criteri bastant il·lògic, si es té en compte que quatre dies més tard podrem ser deu, però cadascú decideix les raons per les quals s´esquinça les vestidures i les batalles en què lluitar. Podem anhelar reunir-nos amb més família, però convé no oblidar que, en algun lloc, bufa el khamsin, que hi ha persones que es llancen al mar i famílies que no saben com arribar a final de mes.