Al Consell de l´Audiovisual de Catalunya no li ha agradat l´avantprojecte de llei sobre el cinema que prepara el Govern espanyol i ha demanat que el 50% de les obres audiovisuals estatals que produeixin les plataformes digitals, es destinin a produccions en català, basc o gallec, per combatre l´escàs ús d´aquestes llengües en el sector de l´audiovisual. Per demanar que no quedi, clar que sí, que molts també exigim des de fa anys que el polític amb càrrec públic tingui més de dues neurones al cervell i aquí estem, al bell mig d´una pandèmia. Perquè una cosa és enunciar peticions amb ferum política i una altra diferent és la realitat. Arribats a aquest punt, només cal fer una volta pel seu web i veure la cabdal i imprescindible rellevància de les seves funcions -#uisí- i preguntar-nos si interessa realment l´existència d´un cinema en català o és un pretext més del nostre innat victimisme.

Si la gran majoria d´estaments culturals catalans no s´esforça a potenciar i estimular la creació i la producció fílmica pròpiament en català, no entenc que hagin de ser les plataformes digitals i l´estat qui resolguin la quadratura d´aquest cercle. El mínim -dic jo- seria mostrar certa actitud, un fet que jo almenys no veig enlloc. Deu ser cosa de la vista cansada que ja tinc. I que consti que els dos llargmetratges que he pogut cocrear fins avui, són en català. I amb molt d´orgull! Però precisament per això, perquè els bastons a les rodes han estat més que els suports, estic fart de les queixes dels de sempre, dels que tenen la capacitat per canviar les coses i no només no fan res, sinó que esperen que els altres ho facin per ells.

Un d´aquests dos films, El sabater d´Ordis, adaptació lliure d´una obra original de Carles Fages de Climent, s´ha pogut fer, en bona part, gràcies a irrisòries aportacions privades i a un parell de subvencions municipals, tot i que les elevades exigències justificatives d´una i la nefasta per surrealista gestió pública de l´altra, han acabat convertint els ajuts, tot i essencials, en insofribles companys de viatge, fins al punt de provocar-ne la suspensió. El projecte, malgrat tot, s´ha pogut culminar, però ara, el panorama de distribució i exhibició d´un film que és un bocí de la cultura, la llengua i el llegendari catalans, i produït -a sobre- a províncies, per accentuar l´especial estimació amb la qual es tracten sempre aquestes produccions des de la capital, tant des de l´administració com des del sector, és desolador. Ni festivals, ni administració, ni sales, ni premis, ni televisions estan per romanços catalans. Fins i tot la càtedra del patrimoni literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de la UdG, ha emmudit davant la proposta de col·laborar amb un projecte que només pot aspirar a visibilitzar-se.

Després els consellers surten a TV3 a denunciar que es parla poc català a la ficció del país. D´això al meu poble se´n diu hipocresia.