Acabem de commemorar la Constitució del 78, la que va acabar amb el franquisme i va instaurar un règim democràtic reconegut a tot el món. Ella va permetre l´entrada a la UE i als organismes internacionals. La Constitució va consensuar l´estat de les autonomies per intentar resoldre el tema territorial. No va arribar a ser l´estat federal que alguns defensaven, va prevaler l´acord i la reconciliació que el moment requeria. La Constitució va ser votada per la majoria dels parlamentaris i confirmada pels ciutadans. De les abstencions, la més destacada va ser la del PNB, eren temps d´ETA. El pacte constitucional va aconseguir una reconciliació que difícilment s´hagués aconseguit altrament, sense trencadisses. Recordo que Mandela quan va arribar al poder tenia dues opcions, perseguir els blancs, creadors de l´apartheid, o intentar fer-los participar en el nou estat i, com saben, va optar per la integració.
A les habituals absències dels presidents català i basc als actes de la commemoració de la Constitució, s´ha sumat aquest any una mascarada de revolta de militars retirats nostàlgics. Esperem que la justícia faci el seu fet en una qüestió que no es pot deixar passar. Han volgut involucrar el Rei i sols han aconseguit el rebuig unànime dels partits democràtics. Sembla que Vox ha estat al darrere d´aquests exmilitars, inspirant-los. Sabíem que a la ultradreta els procediments democràtics no li treuen la son. Realment han fet el ridícul amb aquest intent de revolta militar que, segons alguns dels promotors, hauria d´assassinar milions d´espanyols per reinstaurar ni més ni menys que «la democràcia» entesa a la seva manera. La ministra de defensa i el cap de l´exèrcit han respost amb contundència. A molts la partinença a la UE ens fa sentir segurs dels valors democràtics enfront d´assonades amb olor de naftalina.
Catalunya es va implicar a fons en l´acord constitucional, Roca Junyent i Solé Tura en van ser ponents i va ser aprovada per una àmplia majoria de catalans. En Pujol en va fer un ús deslleial, la va respectar però va defensar el «peix al cove» i sobretot va jugar la carta del victimisme. A la pràctica, significava que s´ho mirava des de fora (per exemple, no va deixar que en Roca fos ministre) i sols intervenia per obtenir el que ell interpretava que eren «coses bones per Catalu?nya» i mentrestant va intentar crear una estructura política catalana al marge de l´estat. El victimisme li servia per defensar que tot el que sortia bé era conseqüència de la seva tasca i tot el que anava malament era culpa de Madrid i va arribar al paroxisme quan va fer servir el victimisme per tapar el fiasco corrupte de Banca Catalana. L´acord amb el socialisme espanyol li va permetre menysprear els socialistes catalans i els federalistes que demanaven implicació federal.
Quan Maragall va arribar a la presidència de la Generalitat i va reformar l´estatut, la campanya ferotge del PP contra l´estatut de Maragall va acabar de crear el caldo de cultiu de l´independentisme actual que avui ens desgoverna i que ens va llençar pel camí de la unilateralitat intentant derogar Constitució i Estatut de forma no democràtica. Ara ens trobem amb un Puigdemont que ataca qualsevol acord (no és estrany perquè l´acord no és el seu fort com ho demostra la divisió del camp dels exconvergents que ell ha propiciat) i una ERC que sembla que vol anar pel camí de l´acord després d´haver estat capdavantera de l´unilateralisme i sense desmarcar-se del «ho tornarem a fer». Mentre l´esquerra real (socialistes i comuns) i els empresaris demanen lleialtat i cooperació amb els espanyols. Socialistes i comuns demanen en els seus programes reformes federals i participen en el govern de l´estat. Els empresaris sense fer soroll participen en tots els organismes de l´empresariat espanyol. Avui la bandera federalista de Maragall i Montilla l´ha agafat Ximo Puig, que busca acords amb Catalunya per tirar endavant un projecte federal des d´un govern d´esquerres al País Valencià. Veurem el seu recorregut però per a molts és motiu d´esperança. Un cop més es demostra la fal·làcia dels que diuen que a Espanya tots són iguals. El pacte constitucional va funcionar perquè l´esquerra i els nacionalistes van anar de bracet. Ara podria fer avançar els temes si els nacionalistes volguessin participar de veritat en un projecte federal.
En definitiva, la commemoració de la Constitució del 78 ens ha deixat més del mateix. Una ultradreta que enyora el franquisme, una dreta que galleja de defensar la Constitució i ho ha fet quan la ultradreta s´ha llençat a una deriva més autoritària, però que continua dient que Espanya té un govern il·legítim sense més proves que perquè no l´hi agrada i que continua boicotejant els nomenaments que la Constitució demana (poder judicial o RTVE). Ciutadans i socialistes defensen la Constitució sense fissures tot i que els socialistes estarien més oberts a reformar-la si es donessin les condicions necessàries. UP ha passat de parlar despectivament de la Constitució del 78 a fer-la servir com a base en la seva darrera campanya electoral i estarien a favor de modernitzar-la. Per últim, els nacionalistes i independentistes estan dividits entre els que pensen que hi han de jugar (sense adhesions innecessàries) i els que pensen que han d´ajudar a tombar-la pe?rò no per millorar-la sinó per desmuntar Espanya (a Catalunya estan representats per JuntsxCat de Puigdemont i Borràs).
La Constitució ha fet un bon paper. Passats els anys estaria be reforma-la perquè les circumstàncies actuals no són les del 1978 però això requeriria més consens del que avui hi ha al parlament espanyol. No sols es podria millorar en sentit federal sinó en altres temes com el que demana estar a Europa (el 78 no en formàvem part) o temes com l´eutanàsia que sembla que s´aprovarà aviat.
