Franco va morir al llit dos mesos després de dictar cinc penes de mort. Un acudit del diari Le Monde el mostrava disparant des del taüt. Ningú no va poder impedir les execucions: cap pressió internacional ni interior. Un cop enterrat es va obrir un escenari d´impotències: ni el franquisme sense Franco es veia amb cor de mantenir una situació de pau social, ordre públic i bona governança econòmica, ni l´oposició antifranquista se sentia prou forta per organitzar una gran insurrecció que canviés el règim. Espanya no era Portugal, on els militars van fer caure la dictadura perquè no volien continuar morint a les guerres perdudes d´Angola i Moçambic; no era el nostre cas, com ens recorden aquests dies els manifestos geriàtrics. Va ser en aquella situació que líders opositors, tardofranquistes reformistes, importants caps de govern europeus i fins i tot Washington van anar trenant una sortida que passava per Joan Carles I com a clau de volta perquè els uniformats i els jerarques del darrer franquisme acceptessin el canvi polític, ja que li devien obediència perquè el dictador mateix l´havia designat successor. Però en política ningú no fa res a canvi de res, i els reis desinteressats són cosa de les novel·les. Certament, el Borbó podia fer el càlcul que si no es posava al costat dels nous temps, aquests l´apartarien del camí tard o d´hora. Apostar per la democratització era apostar per la continuïtat de la corona i la supervivència de la dinastia. Això és el que tothom va entendre en aquell moment i s´ha anat acceptant des de llavors. Però les notícies que no paren d´aflorar, entre els gèneres econòmic, polític i de successos, apunten que hi va haver un preu complementari en la factura presentada pel nou cap d´Estat a canvi de la seva elogiada aportació: la llibertat total i absoluta per obtenir beneficis econòmics opacs de les gestions pròpies del càrrec («el nostre millor ambaixador comercial») i de les portes que li obria. I pel que anem veient, no es va estar d´aprofitar-ho.
