Vaig a fer-me unes ulleres noves perquè no sé on he extraviat les antigues. Me les imagino, allà on es trobin, observant el panorama amb la neutralitat que és pròpia de les diòptries. Potser algú les hagi recollit i se les hagi posat i per una fracció de segon hagi vist amb elles l´últim que vaig veure jo al seu través. Els diré l´últim que recordo haver vist abans de percebre la seva pèrdua: el cadàver d´un amic amb la cara composta i maquillada per un tanatopràctic que va merèixer les felicitacions de la família del finat. No és broma. En un moment donat de la vetlla va entrar el tanatopràctic a la sala i es va presentar amb les maneres d´un cap de cuina de restaurant car per sol·licitar l´opinió dels clients vius (el mort, pobre, no deia res). El meu amic, tan prim i tan de negre en el seu taüt, em va portar a la memòria la imatge d´una estilogràfica en el seu estoig. Vaig pensar que, si tingués la mida d´una ploma, podria escriure amb el seu cos els versos més tristos aquesta nit.
El cas és que la senyora de l´òptica que em feia les proves per a les noves ulleres em va dir que tenia una amiga a la qual se li apareixien els morts. Em vaig limitar a compondre un gest d´ambigüitat, ja que no estava segur de voler parlar de l´assumpte, ja que venia de donar un condol.
- A mi, en canvi, em desapareixen -va afegir.
- Com que li desapareixen? -vaig preguntar.
- Doncs que intento evocar el rostre de la meva mare i el del meu pare i només en veig parts soltes: la seva boca, els seus ulls, les celles aixecades... Se´m van esborrant amb el pas dels anys.
La dona em va col·locar als ulls uns artefactes amb vidres i em va demanar que llegís, de les línies que havia projectat sobre una pantalla, la més petita. Això és, increïblement, el que posava: «Puc escriure els versos més tristos aquesta nit».
Vaig estar a punt de dir-li que se m´acabava d´aparèixer aquest poema de Neruda al tanatori, però em vaig reprimir per no semblar un boig. Després, ja a casa, vaig intentar evocar el rostre dels meus pares amb els ulls tancats, i em passava el que a l´oftalmòloga: que em desapareixien. Escriure per exemple la nit està estrellada i tremolen, blaus, els astres a la llunyania.
