Dylan és una religió sense Déu. De fet, els adeptes són els primers iconoclastes disposats a llançar improperis contra el profeta ambulant en gira perpètua. Al Manchester dels anys seixanta ja va rebre la denominació religiosa de «Judes!», per haver traït el folk amb l´electricitat. El culte dylanià beneeix la blasfèmia, ningú negarà que el comportament erràtic de l´artista prodiga els motius d´escàndol i escarni. Per exemple, quan va canviar de confessió per tocar al Vaticà davant Joan Pau II, encara que fos cobrant. O més a prop, en vendre els drets de les seves 600 cançons per tres-cents milions d´euros, gairebé el mateix preu assolit per Taylor Swift.

Determinar el preu de Mr. Tambourine Man o de Like a Rolling Stone, la cançó més important de segle XX segons la revista Rolling Stone, equival a efectuar una taxació de Las Meninas.

La reducció de Dylan a una xifra diferent del 666 només consolida la seva condició de rodamon multimilionari, que fa mig segle que està penedit per haver encapçalat un moviment de rebel·lia planetària. Es va rendir fins i tot al Nobel quan va verificar que adjuntava una recompensa econòmica, encara que sense incórrer en la vulgaritat de recollir el seu guardó al costat de la garba de científics premiats anualment.

Plantejar-se si Dylan mereix el premi suec equival a discutir si Picasso reuneix els requisits per obtenir el guardó de doctor honoris causa per una facultat de Belles Arts. Els dos creadors d´aquest paràgraf comparteixen una qualitat rellevant en discutir el pagament de tres-cents milions pel catàleg d´un d´ells. A tots dos se´ls ha acusat d´haver plagiat fins al seu vers o pinzellada més recòndita.

Per no rebre la mateixa imputació, convé aclarir que Leonard Cohen va ser el primer a comparar el jueu de Minnesota amb el pintor malagueny, a fi de dissoldre qualsevol pretensió de comparar-los.

La revolució tenia un preu alt, però Dylan pertany a l´estirp dels artistes que són rebaixats per qualsevol preu. Els dilueix la sola idea que poden ser enumerats. I no té sentit degradar el cantant amb l´evidència que va copiar els seus predecessors. L´acusació ha de ser més greu, Dylan va sostreure l´ànima a tots els seus successors. De Joaquín Sabina a Calamaro, per centrar-se en el castellà, els escoltes com a víctimes de l´apropiació indeguda duta a terme pel succionador de tots ells.