Se sent molt a parlar dels falsos profetes. A Catalunya, en canvi, abunden els falsos màrtirs. La setmana que ve el Parlament inclourà en l´ordre del dia una proposta en què es reclama al Poder Judicial l´aprovació d´una llei d´amnistia. Els pretesos màrtirs de l´independentisme català, els mal anomenats «presos polítics» que ploren els llacistes perquè hauran de passar un altre Nadal entre reixes, als quals beneficiaria aquesta llei, no són víctimes innocents. S´han saltat la llei. No per la llibertat, de la qual s´omplen la boca, sinó a la recerca del poder. Fins i tot si per fer-se amb aquest calia trepitjar la voluntat de la majoria de catalans.
Màrtir suposa estar disposat, en defensa d´aquesta causa, a no témer a la mort. Quan se´ls va interpel·lar en els judicis la majoria va aclarir que tot era un bluf («simbòlic»). Un rentar-se les mans a la pica de Pilat. Així que morir per la causa no és per a ells.
Dos expresidents en els primers llocs dels màrtirs catalans: Torra i el fugat Puigdemont. Un màrtir no fuig per anar-se´n a viure a un palauet belga. Què dir d´un suposat màrtir que, com Torra, penja una pancarta al balcó de la Generalitat per treure-la tot seguit. Allà, en aquest acte, no va arriscar res. Algú que és capaç per la causa de trencar-se només una ungla, no és un màrtir.
Aquesta idea del polític que pateix per defensar els seus ideals és captivadora. Romàntica. Catalunya sempre ha estat un niu per als romàntics, especialment en l´últim temps. Per a aquells que es van valer de l´oníric i l´inversemblant per a la creació del forat polític i econòmic que patim ara. Màrtir té una altra simbologia, a més, la de la immunitat. O un reclam «vàlid» d´aquesta.
El victimisme és un tret de la nostra època. Si no pertanys a un grup de víctimes és molt difícil que ningú et faci cas. És per això que s´ha estat apel·lant a l´empatia natural. I s´ha martiritzat el procés fins a convertir-lo en un retaule d´Òtranto. Sense prèvia beatificació, se l´ha canonitzat. La imaginària catòlica, tant hispànica com catalana, s´ha posat al servei del mite llaciste. Tota crítica és sacrílega fins a fregar l´heretgia.
La candidata a la Generalitat Laura Borràs (JXC) no serà culpable, encara que així ho decideixi la llei en les causes de frau a les quals se la vincula. Serà una altra màrtir. Víctima de l´«estat espanyol». Si guanya, i és destituïda per la justícia, el llacisme podrà dir que no hi ha dos sense tres i presumir de tot el seu victimisme, una altra vegada.
